Encara és l'hora

Els resul­tats de les elec­ci­ons del pas­sat 27 de setem­bre han dei­xat mol­tes incògni­tes sobre la taula però alhora també han dei­xat una cer­tesa. Sabem que unes elec­ci­ons autonòmiques a l'Estat espa­nyol s'han pogut con­ver­tir política­ment (és a dir, atenció: més enllà de la lega­li­tat espa­nyola!) en un ple­bis­cit sense pre­ce­dents, un ple­bis­cit que ha des­per­tat l'interès de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal: la inde­pendència de Cata­lu­nya és una qüestió oberta i vigent. En aquest sen­tit, doncs, el movi­ment inde­pen­den­tista ha obtin­gut el seu pri­mer gran èxit. Els anys de mobi­lit­zació han donat el seu fruit: tot­hom ha entès que el poble de Cata­lu­nya és un sub­jecte polític, una nació que està dotada del dret a deci­dir. I és que fins i tot els con­tra­ris a la inde­pendència van lle­gir els resul­tats en clau ple­bis­citària.

Ara bé, aquests resul­tats s'han de saber admi­nis­trar. De fet, no acon­ten­ten pràcti­ca­ment cap actor polític. Els inde­pen­den­tis­tes han gua­nyat, efec­ti­va­ment, però la seva opció majo­ritària no té el suport de més del 50% dels elec­tors. La majo­ria en escons no s'ha traduït en una majo­ria incon­tes­ta­ble en vots. I és per aquest motiu que la fase d'eixam­plar la majo­ria no es pot donar per cul­mi­nada. Que s'enten­gui bé: tam­poc no es podria donar per cul­mi­nada si hagués gua­nyat en vots, ja que una opció política ha de trac­tar de convèncer tota la ciu­ta­da­nia, fins i tot en el cas que aquesta opció sigui clara­ment hegemònica. Mai no s'ha de dei­xar d'argu­men­tar, de per­su­a­dir i de deba­tre amb tot­hom. Aquí hi ha un prin­cipi evi­dent que cal no obli­dar: la política és incom­pa­ti­ble amb la paràlisi. Rajoy, per exem­ple, sem­bla des­conèixer ale­gre­ment aquest prin­cipi. Dic que ho sem­bla perquè el seu immo­bi­lisme en ter­mes de bus­car una solució democràtica per pac­tar un referèndum vin­cu­lant ha estat per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb les ame­na­ces, les que­re­lles i les lami­na­ci­ons de la sobi­ra­nia cata­lana.

I ens tro­bem que l'hora de la política ha arri­bat. I ho ha fet en unes con­di­ci­ons que no són òpti­mes per a ningú; per tant, aquesta hora política és més política que mai. L'uni­o­nisme no és, ara com ara, un pro­jecte prou cohe­si­o­nat. I entre els no par­ti­da­ris de la inde­pendència (que és un grup que no està inte­grat única­ment per con­tra­ris a la inde­pendència!) hi ha diferències que són incon­ci­li­a­bles. La gran coa­lició de Cata­lu­nya Sí que es Pot és a anys llum de Ciu­ta­dans i el Par­tit Popu­lar, posem per cas. L'inde­pen­den­tisme compta amb una posició avan­tat­jada, per bé que insu­fi­ci­ent, per ara, per ini­ciar un camí uni­la­te­ral cap al reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. En aquest estret marge, és on cal moure's i moure's amb intel·ligència i gene­ro­si­tat.

La lec­tura dels resul­tats aporta una altra dada relle­vant: el sobi­ra­nisme en sen­tit ampli (que tam­poc no es redu­eix a l'inde­pen­den­tisme!) ha girat cap a l'esquerra. Amb una Unió Democràtica mar­gi­nal i extra­par­la­mentària, tot aquest àmbit polític par­ti­dari del dret del poble català a deci­dir té un pro­jecte de canvi social lli­gat a la nova política. Òbvi­a­ment, només un pro­grama polític inno­va­dor i supera­dor de la gestió neo­li­be­ral de les ins­ti­tu­ci­ons té pos­si­bi­li­tats de reei­xir. Si Junts pel Sí i la CUP tenen real­ment volun­tat de cons­truir una República Cata­lana, hau­ran de pri­o­rit­zar un pro­grama polític rup­tu­rista, repu­blicà i basat en la justícia social. El repu­bli­ca­nisme esdevé, així, el llen­guatge de medi­ació entre tots els sobi­ra­nis­tes. Encara és l'hora. Una nova onada inde­pen­den­tista –aquesta vegada indis­cu­ti­ble­ment majo­ritària– pot aparèixer si el dis­seny ins­ti­tu­ci­o­nal del nou estat es mou en les coor­de­na­des repu­bli­ca­nes. Per tot això, el debat de noms a propòsit de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat ha d'estar supe­di­tat als con­tin­guts d'aquest enorme repte plan­te­jat. No ens defrau­da­ran.