Món

Un dels argu­ments que amb més com­plaença repe­tei­xen els que volen deni­grar l'inde­pen­den­tisme democràtic és que tota aquesta dèria pagesívola se solu­ci­ona viat­jant. Ells, diuen, són cos­mo­po­li­tes –encara que a la duana d'Atlanta dema­nin un fun­ci­o­nari que enten­gui l'espa­nyol per no fer el ridícul amb el seu small english– i no naci­o­na­lis­tes. A més: quina man­dra, això del sobi­ra­nisme català, oi?

Per això, el que més els treu de polle­guera, el que els fa sal­tar el vernís no naci­o­na­lista pels aires més ràpida­ment, és com­pro­var que el mis­satge democràtic i ale­gre que emana de Cata­lu­nya arriba a tot arreu. Hi ha molt no naci­o­na­lista que es lamenta de veure que l'admi­nis­tració espa­nyola s'està dei­xant gua­nyar la bata­lla de la imatge exte­rior, per més que després surti tot un vice­pre­si­dent dels Estats Units amb una gui­tarra a les mans. I tot per què? Perquè la imatge que arriba al món dels cata­lans no és la d'un grup de fanàtics que volen des­truir la nació més antiga del món, sinó la d'un poble que vol fer ús dels ins­tru­ments democràtics per deci­dir el seu futur.

Fa uns dies era amb altres per­so­nes fent cua en un super­mer­cat d'un poble dels Estats Units. El cai­xer em va sen­tir par­lar i va pre­gun­tar si el meu idi­oma era l'hebreu. Li vam dir que no, que el que par­lava era català, l'idi­oma propi de Cata­lu­nya. I la seva res­posta va ser: “Ah, Cata­lu­nya; el poble aquell que demana la inde­pendència!”

Em consta que aques­tes són les res­pos­tes que tenen des­com­posta la caverna. Pot­ser ells s'hau­rien sen­tit més con­tents si el cai­xer hagués demos­trat ignorància sobre què era Cata­lu­nya o, millor encara, si ens hagués acu­sat de voler deses­ta­bi­lit­zar la política mun­dial amb les nos­tres dèries.

Però mira: les coses van d'una altra manera. Cada cop més, la gent del car­rer de tot el món coneix Cata­lu­nya i sap quin és el nos­tre objec­tiu en la vida. I encara els en diré més: ens conei­xen no només per les demos­tra­ci­ons que fem cada Onze de Setem­bre i cada cop que cal­gui, sinó perquè el rei d'Espa­nya, quan es reu­neix amb Obama, li ha d'arren­car un ambigu suport a la uni­tat. I lla­vors, els nord-ame­ri­cans es pre­gun­ten a què treu cap aque­lla decla­ració. I una cosa porta a l'altra.

Si és que no tenen remei.