La foradada

Ara que es parla tant del xoc de trens pot­ser convé recor­dar què és una fora­dada. És com en deien també dels túnels, fa una mica més de cent anys. Lla­vors, un túnel era una nove­tat. Ho lle­geixo en el pri­mer capítol de Pilar Prim, de Narcís Oller: “Un nou xis­cle de la màquina, seguit d'un soroll eixor­da­dor i de sob­tat eclipsi de llum, les féu callar, dei­xant-les en la immo­bi­li­tat vigi­lant amb què se sol fer la tra­ves­sia de les fora­da­des.” De Narcís Oller, la gent que coneix la nos­tra lite­ra­tura sap que és el cre­a­dor de la novel·la cata­lana moderna. I els que l'han lle­git saben també que per a ell els trens són un símbol de moder­ni­tat. És per això que hi ha un tren al començament de Pilar Prim, una novel·la que reflec­teix el món modern de la bur­ge­sia bar­ce­lo­nina de prin­ci­pis del segle XX. Ja lla­vors, alguna d'aques­tes famílies pas­sava les vacan­ces a la Cer­da­nya. La moder­ni­tat: un nen i dues dones –una molt jove, l'altra més gran i més atrac­tiva– com­par­tint un com­par­ti­ment de tren amb un home d'uns trenta-cinc anys que no conei­xen de res. També burgès. També atrac­tiu. És quan sur­ten d'aque­lles fora­da­des que encara avui sepa­ren les ter­res del Bar­ce­lonès de les del Vallès que els pro­ta­go­nis­tes de Pilar Prim se salu­den, men­tre s'estu­dien en silenci tot fent veure que lle­gei­xen. Elles, uns lli­bres; ell, un diari. També en el món real, que era de fet el que novel·lava Oller, tant les per­so­nes des­co­ne­gu­des com les dife­rents soci­e­tats huma­nes es comen­cen a estu­diar un cop es conei­xen. I si es volen conèixer, s'han de poder veure. Durant molts anys, a Cata­lu­nya, hi va haver la gran fora­dada del fran­quisme. Lla­vors, era molt fàcil ser espa­nyol i dir que s'esti­mava Cata­lu­nya: una sar­dana, una paraula en català –nor­mal­ment, seny– un porró de vi… El pre­do­mini de tot allò que és espa­nyol –cas­tellà– era abas­se­ga­dor. Pot­ser per això molts dels que mana­ven a Madrid van pen­sar en la Tran­sició que, per poder con­ti­nuar con­duint la màquina, en feien prou cedint un com­par­ti­ment als que ens sen­tim només cata­lans. Avui, però, és de por­tar la màquina del que estem par­lant. I alguns dels que l'han conduïda sem­pre ara diuen que, si els que volem la inde­pendència volem ser també els maqui­nis­tes, tor­na­rem a entrar en una fora­dada.