I tan tranquils

Un dia poses la tele i en un canal públic espa­nyol entre­vis­ten, en prime time, la néta del dic­ta­dor Fran­cisco Franco. L'entre­vis­ten com un per­so­natge públic, del cor, que ho és perquè és la néta del dic­ta­dor. Això és la tran­sició de l'Estat espa­nyol expli­cada en prime time. El país que encara no ha fet cap con­demna explícita ni revisió dels crims de la dic­ta­dura, de les “ges­tes” del gene­ral col­pista, dels seus camps de con­cen­tració, dels seus judi­cis sumaríssims i dels seus assas­si­nats impu­nes es veu amb cor, és clar, d'exhi­bir una entre­vista a la néta del gene­ral fei­xista. De Com­panys a Puig Antich, aquesta cor­tina que van córrer, com si hagués estat un sim­ple canvi de règim –ahir menjàvem mon­ge­tes, avui cigrons; ahir era pa negre, avui pa d'espelta–, ho taca tot. Per això la mos­tra que hi havia, almenys fa pocs anys, a l'Arc­hivo Gene­ral de la Guerra Civil, a Sala­manca, evi­tava gai­rebé en tot moment refe­rir-se al règim fran­quista com a dic­ta­dura. I tan tran­quils. Per això les ame­na­ces de la ultra­dreta espa­nyo­lista a un foto­pe­ri­o­dista són tin­gu­des per sen­zi­lles diferències de cri­teri i no pel que són. Per això la mani­fes­tació de la Fiesta Naci­o­nal a la plaça Cata­lu­nya, con­vo­cada per diver­ses enti­tats espa­nyo­lis­tes (amb les quals flir­te­gen alguns par­tits), inclou el lluïment de jous falan­gis­tes i tan tran­quils. Per això, tal com va des­ta­par L'Espor­tiu, un àrbi­tre assis­tent revela pres­si­ons per afa­vo­rir el Madrid d'un vocal del Comitè d'Àrbi­tres que ha sim­pa­tit­zat –com a mínim els últims anys– amb la Falange, i ningú posa el crit al cel. Tot s'esquit­lla en un marc d'impu­ni­tat que és el que explica una de les ver­go­nyes legis­la­ti­ves més recents, l'impost al sol, que atempta con­tra la lli­ber­tat d'apro­fi­tar l'ener­gia solar. I després vénen dos par­tits d'allò més nous i rege­ne­ra­ci­o­nis­tes –ui, sí– que par­len de fer una segona tran­sició, però s'obli­den d'un dels punts bàsics que li van fal­tar a la pri­mera: una con­demna explícita del fran­quisme que ves­teixi un Estat veri­ta­ble­ment democràtic. I men­tres­tant, a Escòcia, que tot­hom sap que és un país que pren el sol que dóna gust, es veuen més panells solars que no pas a Espa­nya. I tan tran­quils.