La truita

Algú creu que es pot fer una truita sense tren­car ous? La rea­li­tat és inqüesti­o­na­ble. Es podrà dis­cre­par sobre els uten­si­lis a uti­lit­zar, la inten­si­tat del foc i fins l'oli neces­sari, però, al final, caldrà tren­car els ous per batre'ls amb classe i abo­car-los a la pae­lla. Després ja en veu­rem el resul­tat, si és salada o no, si és tor­rada o no, si és sucosa de din­tre o no... i valo­ra­rem el resul­tat, un pas poste­rior a haver tren­cat els ous i tirat enda­vant la truita. Pen­sar que el procés català pot tirar enda­vant sense arri­bar a un des­a­fi­a­ment de les lleis esta­tals és pura qui­mera, ja que sense tren­ca­ment no pot reei­xir la Cata­lu­nya inde­pen­dent. Una soci­e­tat fenícia i pac­tista com la nos­tra fins podia pen­sar que hi hau­ria un pro­nun­ci­a­ment civi­lit­zat, com aquells matri­mo­nis que veuen aca­bat el seu pro­jecte comú i deci­dei­xen sepa­rar-se i repar­tir-se, amb gene­ro­si­tat, els llençols i la vai­xe­lla. Els fills comuns són un altre pro­blema, que cal admi­nis­trar amb sen­si­bi­li­tat i eficàcia, perquè el temps com­par­tit ha esta­blert mol­tes com­pli­ci­tats que no des­a­pa­rei­xen. És la rea­li­tat i cal estar-hi ama­tents.

En els dar­rers temps, Cata­lu­nya i l'Espa­nya ofi­cial han cami­nat molt per dues vies diver­gents, a vega­des paral·leles però mai con­ver­gents, i ara són massa lluny l'una de l'altra per pen­sar en un retro­ba­ment polític i/o admi­nis­tra­tiu. L'Estat espa­nyol, ara i aquí, no té capa­ci­tat per nego­ciar un procés seces­si­o­nista i a Cata­lu­nya la volun­tat inde­pen­den­tista ja no per­tany a la classe política sinó que és ges­ti­o­nada per la soci­e­tat civil.

Els temps mar­quen els pas­sos del procés i tot indica que ara és l'hora de fer la truita. Tot és sobre el mar­bre de la cuina (el Par­la­ment) i al men­ja­dor recla­men la man­duca. Junts pel Sí i la CUP ja han fet la decla­ració d'inten­ci­ons, tot i que la majo­ria és prou justa per haver de tenir en compte les peti­ci­ons de men­ges més suaus, i pot­ser con­for­mar-se amb ous durs o pas­sats per aigua. No hi ha temps per a la pausa: segu­ra­ment ha arri­bat l'hora de tren­car algun ou i, després, batre'l amb la con­fiança que l'hem encer­tada.