El dematí

Fa uns anys, Pep Guar­di­ola va dir que havíem d'aixe­car-nos ben d'hora si és que volíem aspi­rar a fer alguna cosa. La gent del meu car­rer ho veiem tots els dema­tins, entre dilluns i diven­dres, perquè vivim molt a la vora d'una Ofi­cina de Tre­ball. No hi ha dematí que no hi hagi tres, qua­tre, cinc o una dot­zena d'atu­rats espe­rant que arri­bin els que hi tre­ba­llen. En gene­ral, callen i espe­ren paci­ent­ment que els que tenen feina arri­bin. Ells ja hi són d'abans. Mar­xen tan aviat com els han atès, la majo­ria dels veïns supo­sem que a bus­car-se la vida com poden. A vega­des, hi ha hagut alguna pica­ba­ra­lla entre alguns dels atu­rats i alguns dels que tenen feina. En directe, no ho he vist mai, però pel que ens diuen la majo­ria dels veïns les pica­ba­ra­lles giren sobre la pres­tació de l'atur i el dret a cobrar alguna cosa. Si més no, uns mesos més. O encara, si més no, per alguns mesos. Les pica­ba­ra­lles no solen ser gaire res. No cal tam­poc fixar-s'hi molt per ado­nar-se que més d'un dels que tre­ba­llen a l'Ofi­cina de Tre­ball deixa el cotxe un xic lluny de l'entrada. La gent es cura en salut, com diuen. Els que tenen feina, per un si de cas, dei­xant apar­cat un xic dis­cre­ta­ment el cotxe; els de l'atur, pro­vant d'esgar­ra­par alguns diners o alguna petita feina; els veïns, esqui­vant les cues o l'entrada de l'ofi­cina i, si no pot ser, pas­sant-hi amb la mateixa dis­creció que una beata d'abans, quan es movia per l'església. Hi ha un aire de der­rota, de sub­missió, de resig­nació i d'humi­li­tat al vol­tant d'aquesta ofi­cina. Com una aurèola d'un sant, però sense estat de gràcia. La vida, que és sem­pre dura, sobre­tot si és que es toca de peus a terra. Dis­sab­tes i diu­men­ges, veïns i tre­ba­lla­dors de l'ofi­cina des­can­sem. Supo­sem que també, els atu­rats que veiem entre dilluns i diven­dres. On són? Què fan? De què viuen? No ho sabem. Mol­tes vega­des ni tan sols no sabem si es conei­xen entre ells, quina llen­gua par­len, si tor­na­rem mai a veure'ls. Tot sem­bla peremp­tori i pro­vi­si­o­nal. I com tan­tes altres coses de la vida, tot ple­gat això també és un mis­teri.