Ja som grans

El mes d'abril del 2011 el ple del Par­la­ment va deba­tre la deno­mi­nada llei de la inde­pendència que va pre­sen­tar el grup de Soli­da­ri­tat, encapçalat per Alfons López Tena i Uriel Ber­tran (Joan Laporta ja se n'havia escin­dit). El pro­jecte de SI pre­veia decla­rar la secessió en aque­lla mateixa legis­la­tura. Era un man­dat de màxims i ambiciós, més o menys com ho és el de la decla­ració inde­pen­den­tista d'ara. Lla­vors ningú no es va quei­xar que aque­lla pro­posta arribés a la sessió plenària. Ni el PP ni el PSC ni Ciu­ta­dans van inter­po­sar cap recurs al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ni enlloc. No van posar el crit al cel ni van moure un dit per impe­dir la votació. Al con­trari. Van dei­xar fer.

Sabien per­fec­ta­ment que aquell text no avançaria i que tot ple­gat seria una tem­pesta dins d'un got d'aigua. Devien pen­sar: “Dei­xem fer a aquests nens, que es diver­tei­xin i no moles­tin més.” Molt soroll per a no res. En aquell 2011, la majo­ria neta­ment inde­pen­den­tista era minsa i escar­ran­sida. CiU jugava la bata­lla del pacte fis­cal i veia lluny, molt lluny l'estat propi. Fins i tot, Artur Mas va rebai­xar el suflé i no va assis­tir al debat de Soli­da­ri­tat. Només els deu dipu­tats d'ERC, que vivia una crisi de cavall, els tres de SI i el dipu­tat no ads­crit, Joan Laporta, van votar-hi a favor, men­tre que la fede­ració es va abs­te­nir. La tra­mi­tació del docu­ment va que­dar atu­rada i no se'n va saber mai més res. Ara, però, aquells nens petits i entre­ma­li­ats s'han fet grans i han ampliat la seva majo­ria social fins a arri­bar a impreg­nar Con­vergència i acon­se­guir 72 dipu­tats. Majo­ria abso­luta, per a aquells que no ho tin­guin clar. Per tant, ja són majors d'edat i tenen potes­tat per mar­xar de casa. I com que els cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes ara saben que per­dran, llan­cen totes les seves ires con­tra la decla­ració d'inici del procés i de la rup­tura. Recor­ren als tri­bu­nals, prac­ti­quen el fili­bus­te­risme par­la­men­tari s'empre­nyen com una mona. Aquesta és la seva democràcia. Quan gua­nyen estan con­tents i quan per­den ja no volen jugar més. Ells sí que són nens. Vaja, com fan els meus fills de cinc i tres anys.