Amenaces i realitats

I les que vin­dran. Però les ame­na­ces d'aquests dies ja comen­cen a anar més enllà del dis­ba­rat i l'arti­fici retòric i es con­cre­ten en assump­tes tan deli­cats com el del finançament. No s'adona el minis­tre d'Hisenda que sota la idea d'esca­nyar econòmica­ment Cata­lu­nya s'amaga una tàctica fosca, indigna, maquiavèl·lica, bar­ro­era i contrària al prin­cipi que ells matei­xos defen­sen, aquell de “tots, units, tots som iguals”? Que no ho veu que si amenaça amb l'aixeta, també dei­xarà de rajar aigua per als que són con­tra­ris a la inde­pendència? O és que per als uni­o­nis­tes hi haurà una mena de senyal bíblic, en forma de creu a la porta, que els evi­tarà de pas­sar pena? Si pagues impos­tos, l'Estat té l'obli­gació de cobrir un seguit de neces­si­tats, que van de la segu­re­tat a l'edu­cació pas­sant per la sani­tat i els ser­veis soci­als. L'Estat dei­xa­ria de banda aquest prin­cipi bàsic de l'admi­nis­tració –neu­tral– i el faria ser­vir com una arma par­ti­dista? Per no par­lar de l'amenaça de les for­ces de segu­re­tat, dis­po­sa­des a inter­ve­nir en qual­se­vol moment, com diu el minis­tre de l'Inte­rior. O “per terra, mar i aire”, que és amb el que avisa Carme Chacón, per impe­dir una deter­mi­nada política, legítima i ava­lada, no ho obli­dem, per les urnes.

L'exe­cució de les ame­na­ces –que està per caure– pro­ba­ble­ment deri­varà en una con­tenció de l'auto­no­mia, un retrocés, un fre. Una inter­venció que es pot dur a terme amb més o menys con­tundència i diplomàcia. A la fi, però, serà una rebaixa que s'acos­tarà a la humi­li­ació. Veu­rem què passa quan la decla­ració s'hagi apro­vat. Fins a quin punt la violència esta­tal serà explícita o voldrà sem­blar tova. Si s'exer­cirà a través del braç exe­cu­tor dels tri­bu­nals o si apos­ta­ran per una mena d'exe­cució pública que ser­veixi d'avís, de càstig per a futu­res vel·leïtats, d'escar­ment i de mofa. La con­fron­tació està ser­vida en una plata plena d'ame­na­ces que són a punt de ser amarga rea­li­tat.