La pasta de Llach

Una vegada més al començament de legis­la­tura, que serà breu, pot­ser massa breu, els dipu­tats desig­nats pel dit popu­lar han fet exhi­bició de béns immo­bles i mobles, més alguns valors acci­o­na­ri­als. Des de Lluís Llach fins a Xavier García Albiol, ses senyo­ries han estès els seus dra­pets al sol. L'exer­cici exhi­bi­ci­o­nista té com a objec­tiu tran­quil·lit­zar la inqui­eta opinió pública. Hi ha una decla­ració abans i una altra després. Per demos­trar que allà on n'hi havia tres con­ti­nua havent-n'hi tres, o dos, perquè amb el sou de dipu­tat ningú es pot enri­quir. L'única peça que no acaba d'encai­xar és que s'anun­cia a bombo i pla­te­ret l'“abans”, però ningú reclama el “després”. No s'ha fet públic amb la mateixa arti­lle­ria infor­ma­tiva el compte de resul­tats de ses senyo­ries ixents. Sabem, per exem­ple, amb quants diners va ence­tar la pas­sada legis­la­tura Albert Rivera, però no amb quants se n'ha anat. Pillín, pillín... Tant se val. Perquè, en el fons, tota la sar­su­ela només té com a objec­tiu satis­fer la curi­o­si­tat mor­bosa dels lec­tors, que ara es pre­gun­ten per què Anto­nio Baños, venint d'on ve, té 11.000 euros al compte i quin és el “qua­dre” que Miquel Iceta ha valo­rat en 10.000 euros. El de Las lan­zas? En el fons, tot­hom sap que hi ha mil mane­res d'ente­lar un enri­qui­ment sob­tat i il·lícit, a través d'amics o d'empre­ses pan­ta­lla. Per tant, l'epi­sodi només és un brin­dis a la grada... a la grada del circ romà. “Oh, quina ràbia, has vist la pasta que declara Germà Bel? Més que el vina­ter Llach!”