Astigmatisme de classe

Ni les crítiques més des­pi­e­ta­des –que n'hi ha a manta– poden obviar que Artur Mas ha entès que no pot con­tro­lar tot el poder que cor­res­po­nia fins ara a un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Obli­guen aquest canvi, en pri­mer lloc, el pacte elec­to­ral que van subs­criure Con­vergència Democràtica i Esquerra Repu­bli­cana. I, sego­na­ment, el mateix resul­tat de les elec­ci­ons. En un pri­mer moment la dis­tri­bució de res­pon­sa­bi­li­tats –de poder– s'havia d'arti­cu­lar sobre els tres eixos polítics que inte­gren Junts pel Sí: Con­vergència, Esquerra i els inde­pen­dents. Ara, això s'ha de forçar més, ja que, perquè hi pugui haver govern, calen els vots de la CUP. Obli­gat, de grat o a la força, per aquesta cir­cumstància, Mas va fer ahir dues pro­pos­tes sòlides de cessió de poder. En pri­mer lloc, un govern divi­dit per àrees, on l'econòmica, per exem­ple, queda sota la res­pon­sa­bi­li­tat d'Esquerra Repu­bli­cana. Sego­na­ment, el pre­si­dent en fun­ci­ons va ofe­rir una qüestió de con­fiança pre­ci­sada en el temps: deu mesos després de la cons­ti­tució del govern. Ahir la CUP va votar en con­tra de nou, però el seu por­ta­veu va pro­cla­mar que no és un no “enro­cat”. Anto­nio Baños el va jus­ti­fi­car apel·lant a “la majo­ria social” que cal “con­ti­nuar eixam­plant”. I que no deu accep­tar Artur Mas com a pre­si­dent. Si aquesta “majo­ria” és només d'esquer­res, s'entén l'opció. Però si aquesta “majo­ria” ha de ser més majo­ritària, no s'entén la insistència a eixam­plar-la per l'“esquerra” i a escurçar-la per “la dreta”. Astig­ma­tisme de classe.