L'abraçada

Que cara que ens està sor­tint aque­lla abraçada entre l'Artur Mas i en David Fernàndez. Això és el que penso, el que sento, dijous a la tarda, que és quan escric aquesta reflexió. Pot ser que entre que l'escric i que vostè, ama­ble lec­tor, l'està lle­gint s'hagi arri­bat a un acord per for­mar govern. En tot cas, és el que penso i sento ara i tinc ganes de dir. Par­lava de l'abraçada, d'aquell gest al final de la jor­nada del 9-N de fa un any en què molts vam veure un resum del que ens havia dut fins allà i el símbol de com havíem d'afron­tar la feina que ema­nava de la demos­tració del poble català aquell dia. Sen­tia el segon debat d'inves­ti­dura dijous al matí i no em podia treure del cap aque­lla imatge. I vaig recor­dar no el bon regust d'aquell gest, sinó que com­panys de Fernàndez de la CUP l'hi van retreure. Aquells matei­xos retrets són la resistència d'ara a l'entesa entre Junts pel Sí i la CUP. Ho poden expli­car tant com vul­guin amb les raons ideològiques i pro­gramàtiques que vul­guin, però el que veri­ta­ble­ment hi ha de fons és que la gent de la CUP (no sé si tots, però sí que és el que toca repre­sen­tar) no vol que ningú els con­fon­gui amb aquesta gent. Amb Mas. Amb els que ells diuen que Mas repre­senta.

En poden dir coherència, i en diuen coherència. Però la coherència és una uni­tat de mesura que tot­hom es fa a mida. Fins on arriba la seva coherència? Fins que deixi de ser-ho? Fins al límit màxim i més enllà? Si volen coherència, que la prac­ti­quin fins a les últi­mes con­seqüències: si Mas sim­bo­litza un par­tit que “ha robat sis­temàtica­ment”, no només no l'han de voler com a pre­si­dent, sinó que no han de voler ni el seu vot, ni els del seu par­tit ni els dels par­tits que s'han aliat amb ell. Si la inde­pendència l'han de fer els que estan nets política­ment com una patena i aquests només són ells (ho va dir Baños dijous des de la tri­buna del Par­la­ment), ja ho podem dei­xar córrer. Si la mesura de la coherència és que amb Mas ni abraçades ni pre­sidència però sí salu­dar-lo i donar-li un paper simbòlic (i que voti, eh, que neces­si­tem el seu vot), lla­vors el que hi ha és una supe­ri­o­ri­tat moral de la CUP res­pecte als altres que tomba d'esquena.

Ja ens havien avi­sat que ells són nous i dife­rents i que o els aga­fes com són o no els aga­fis. Però el que està pas­sant em sem­bla tan vell que m'entris­teix només de pen­sar-ho. Em recorda aque­lles assem­blees dels qua­tre inde­pen­den­tis­tes que érem lla­vors i que inde­fec­ti­ble­ment aca­ba­ven a hòsties per essen­ci­a­lis­mes i per supe­ri­o­ri­tats morals com els d'ara. Jo em pen­sava que ens havíem abraçat fins a nova data, fins a tenir la feina feta. Aquesta era la gran con­questa de l'ANC. Però no. Ens bara­llem com ens barallàvem quan només érem qua­tre. Una abraçada.