Ja vaig a teràpia de grup

Hola, em dic Ramon Sar­ga­tal i sóc pro­cesòpata. Tinc un pro­blema. Aquí, la doc­tora em diu que si m'obro, tot anirà millor. Jo era un ciu­tadà inde­pen­den­tista nor­mal que lle­gia lli­bres i feia modes­tes acci­ons cíviques dins del meu camp, la llen­gua. Si hi havia una gran con­cen­tració, de les que sur­ten a la premsa inter­na­ci­o­nal, hi anava, és clar que sí. Votava quan tocava i cap a casa, sere­na­ment con­vençut que si la ciu­ta­da­nia era neta, noble, culta i des­vet­llada, els nos­tres repre­sen­tants, sàvia­ment ele­gits, ja sabrien dur-nos allà on la gent també és rica i feliç. Un dia, algú em va dir que no, que el procés es feia des de baix, que els pro­ta­go­nis­tes érem nosal­tres, no pas aquell catedràtic d'eco­no­mia amb pres­tigi inter­na­ci­o­nal, ni aquell jurista reco­ne­gut, ni aquell polític bre­gat en mil con­flic­tes d'orfe­bre­ria fina. Des de baix, des de baix! I vaig començar a opi­nar sense engal­tar-les, i a ana­lit­zar la palla sense veure el gra, i a enal­tir aquell o deni­grar aquell altre, i a apun­tar-me a tots els debats de bate­dora. Era un volun­tari cívic, sí, però ara també em sen­tia polític, impres­cin­di­ble. Des de baix, des de baix! Vaig sig­nar mil cam­pa­nyes i un dia fins i tot em vaig auto­de­nun­ciar. El jutge ins­truc­tor encara deu riure. Vaig dei­xar de lle­gir perquè ocu­pava el dia pen­jant mil comen­ta­ris a les xar­xes, com­par­tia, comen­tava, cli­cava likes com­pul­si­va­ment. Tran­quil, jo con­trolo... Més tard, vaig pas­sar a alliçonar la gent (perquè en sabia més que ells) i a rebre lliçons (perquè en sabien més que jo). Fins que aplau­dint in situ, jo també vaig aca­bar manant al pre­si­dent del país, la pri­mera auto­ri­tat, que posés les urnes. Perquè era jo qui manava, no ell. No el catedràtic. No el jurista. No l'eco­no­mista ni el pen­sa­dor reco­ne­gut. Els de baix ana­ven ense­nyo­rint-se del Par­la­ment. Ales­ho­res, és clar, tocava alliçonar-los, perquè ja no eren prou de baix. Al final hi van entrar uns camells que, ostres, em van dir que si volia con­ti­nuar xutant-me, ara havia d'anar a assem­blees de car­rer, par­lar en femení, dur sandàlies a la mà, escam­par més xer­ra­meca encara, i fac­tu­rar el catedràtic cap a Califòrnia i el jurista cap a Prin­ce­ton. Va ser quan em vaig plan­tar davant del mirall i vaig veure que, en efecte, em dic Ramon Sar­ga­tal i tinc un pro­blema. Ostres, doc­tora, m'ha de mirar tan fixa­ment?