Estat Islàmic

L'escena es va viure en una escola de l'àrea metro­po­li­tana el dilluns poste­rior als atemp­tats de París. Els mes­tres de l'escola, amb un alt índex d'immi­gració, van deci­dir que calia par­lar del tema a les clas­ses. A la classe de ter­cer de primària un dels nens, autòcton, va dir que el seu pare els havia expli­cat, a ell i al seu germà, que “això havia estat cosa dels moros, que sem­pre estan matant gent”. De seguida, un altre dels nens, també de vuit anys però amb pares d'ori­gen àrab, va dir –de fet, reba­tre sense saber-ho–: “Els meus pares són moros i no han matat mai ningú.” De seguida, tots van adme­tre que, és clar, que això era així i que quina baja­nada acu­sar així, en genèric, els àrabs del que havia pas­sat. Per molt que alguns con­ti­nuen fent veure que l'edu­cació dels nos­tres fills és cosa dels mes­tres i de les esco­les, és obvi que no, que tot comença a casa.

L'anècdota, però, exem­pli­fica que en el cer­vell de molts Estat Islàmic (EI) ja ha gua­nyat. EI no només ha acon­se­guit atu­rar el cen­tre polític d'Europa, Brus­sel·les, durant un seguit de dies amb la por, també ha acon­se­guit sepa­rar-nos. Que hi hagi gent que vul­gui atu­rar un com­boi del metro de Bar­ce­lona perquè hi ha entrat un noi amb tur­bant o que canviï de vorera si veu un immi­grant que li ve de cara. És el que cerca EI i és el que està acon­se­guint. I ho està asso­lint entre altres raons perquè en la lluita con­tra aquest grup fei­xista hi ha hagut molt hipo­cre­sia. Qui els va crear ? Amb qui­nes fina­li­tats? Qui els va fer créixer? Qui els ha armat? Qui els ha finançat ? A qui se li ha esca­pat el mons­tre de les mans? Fins fa qua­tre dies, després del
13-N francès, no es van començar a bom­bar­de­jar els seus com­bois de cami­ons car­re­gats de petroli de con­tra­ban, com­bois que suma­ven sem­pre entre 100 i 200 vehi­cles i que tot­hom dei­xava pas­sar... Ara, bom­bar­de­gen Raqqa, quan els líders d'EI ja són a Mos­sul. Mata­rem civils, els nens i les dones yazi­di­tes segres­tats a l'Iraq, per exem­ple... Sin­ce­ra­ment, con­fio més en Anony­mous que en aquests exèrcits occi­den­tals, tot i que cal tota la força per atu­rar el fei­xisme.