El xou del candidat

Pedro Sánchez expli­cava a Bertín Osborne com s'ho feia per lli­gar. Rajoy comen­tava el par­tit de Cham­pi­ons del Madrid. Soraya, a dalt d'un glo­bus, amb Calleja. La vice­pre­si­denta també ha ballat a El hor­mi­guero. A Rivera se l'ha vist –o és un déjà vu– al plató de les for­mi­gues. I Pablo Igle­sias, amb gui­tarra de can­tau­tor pro­testa, per­fila una cançó de bres­sol, al plató de diu­menge a la tarda de la Cam­pos. El xou del can­di­dat, com a estratègia de pro­xi­mi­tat al votant, és caduca. No és des­a­fecció, és que se'ls veu el llautó. Pre­fe­reixo els cara a cara; no de polítics, sinó com el moment que va tenir amb el pilot del glo­bus , inde­pen­den­tista d'Igua­lada, Soraya: “No em sento espa­nyol, de cor.” I ella replica: “A mi també m'encanta la meva terra.”