Paciència

La imatge ja és de tris­tor sense mati­sos. Per què ens hem d'enga­nyar? Des de Cata­lu­nya s'havia plan­te­jat un repte molt ambiciós. De fet, revo­lu­ci­o­nari. I quan, dos mesos després, resulta que final­ment la situ­ació és la que és, qui més qui menys nota que se li estampa a la cara un ric­tus de per­ple­xi­tat que dei­xa­ria el mateix Jim Car­rey al nivell d'expres­si­vi­tat d'un ficus. L'espe­rit auto­des­truc­tiu de l'inde­pen­den­tisme català no té límits. Ja ho deia José María Aznar. I quanta raó...

Fa més de dos mesos que els cata­lans vam anar a unes elec­ci­ons i el pre­si­dent segueix sense ser inves­tit, el govern sense fer i el Par­la­ment encar­ca­rat per una legis­la­tura que no acon­se­gueix arren­car. Aquesta és la con­clusió. I aquí som. Amb el con­ven­ci­ment que, encara que final­ment s'acon­se­gueixi des­en­ca­llar la inves­ti­dura, l'espec­ta­cle no ha fet més que començar, atès que un cop nome­nat el pre­si­dent, caldrà tirar enda­vant el govern començant per uns pres­su­pos­tos esca­nyats pel FLA. Però amb una alter­na­tiva igual­ment clara –o fosca– que, si la legis­la­tura no acon­se­gueix arren­car, la ferida en les files inde­pen­den­tis­tes serà tan pro­funda que el resul­tat d'uns comi­cis avançats es per­fila del tot impre­vi­si­ble.

I en aquest car­reró es troba la política cata­lana. El car­reró on ens hem posat tots ple­gats. Després d'acu­mu­lar una majo­ria ini­ma­gi­na­ble a les files inde­pen­den­tis­tes s'ha acon­se­guit arri­bar a una situ­ació en què qual­se­vol sor­tida sem­bla dolenta. S'ha de reconèixer que això té molt de mèrit. Des que Josep Tar­ra­de­llas va pro­cla­mar que en política es pot fer de tot menys el ridícul, els cata­lans no havíem superat les nos­tres pròpies mar­ques fins a aquest extrem. Paciència, doncs, perquè segu­ra­ment encara queda molt per veure.