Generalitat sense generalitats

Té una incerta gràcia que la Gene­ra­li­tat, que va néixer com a dipu­tació del gene­ral –que vol dir del con­junt del país–, un ins­tru­ment que tenia molt de recap­ta­tori i poc d'exe­cu­tiu, tin­gui avui, pas­sats els segles, una mera pàtina d'auto­go­vern però pràcti­ca­ment nul·la capa­ci­tat per recap­tar res. En temps del tri­par­tit vam haver d'apren­dre a con­viure amb el dis­cur­set auto­com­pla­ent que Cata­lu­nya no ha tin­gut mai tant auto­go­vern i que el dret a deci­dir ja l'exercíem a les elec­ci­ons. En una cosa tenia raó el pre­si­dent José Mon­ti­lla amb aquesta par­ti­cu­lar inter­pre­tació del dret d'auto­de­ter­mi­nació: al final l'hem aca­bat exer­cint en unes elec­ci­ons. Es podria dir, de fet, que Mon­ti­lla va ser fins i tot més visi­o­nari que el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira i la seva pre­dicció del referèndum pel 2014. El 27-S li ha donat la raó.

Medi­e­va­lis­tes emi­nents, gene­ra­litòlegs com ara Maria Teresa Fer­rer, sos­te­nen que la Gene­ra­li­tat antiga havia arri­bat a tenir més poder que l'actual en temps de guerra. Però el govern espa­nyol deu con­si­de­rar que encara en té massa, i per això es va inven­tar aquest fons de liqui­dació autonòmica (FLA) –ja ho dic bé– que per­met anar humi­li­ant i asfi­xi­ant el país per fas­ci­cles com si d'aquesta manera hi hagués d'haver con­ver­si­ons de l'inde­pen­den­tisme a la fe ver­ta­dera: l'uni­o­nisme. Asfíxia econòmica per pro­moure con­ver­si­ons, el vell truc que Cas­te­lla ja uti­lit­zava amb les lleis d'Ayllón con­tra els jueus cas­te­llans.

Cer­ta­ment, la Gene­ra­li­tat antiga i l'actual només com­par­tei­xen el nom, com només com­par­ti­ran el nom la Gene­ra­li­tat d'ara amb la de la Cata­lu­nya inde­pen­dent, la que dis­po­sarà final­ment de poder exe­cu­tiu real i d'auto­gestió total. De la ins­ti­tució pri­migènia enyo­rem els poders recap­ta­to­ris. Té una incerta gràcia que ales­ho­res dels impos­tos en digues­sin gene­ra­li­tats. Les nos­tres gene­ra­li­tats les poti­neja avui Madrid i ens les dosi­fica com si fos­sin fruit de la seva gene­ro­si­tat, bon­dat i soli­da­ri­tat infi­ni­tes. Té gràcia, però no fa riure.