Xocar contra la realitat

Que la CUP no vol inves­tir de cap manera Artur Mas és d'una evidència que tira de tos. Ara mateix l'esquerra pro­cla­mada rup­tu­rista es divi­deix en dos sec­tors. Els qui ho farien per evi­tar elec­ci­ons amb la pinça al nas i patint com en una colo­noscòpia sense anestèsia i els qui no ho farien de cap manera. Els pri­mers, lide­rats per David Fernández, que és el pri­mer que s'ha atre­vit a par­lar clar en un par­tit pre­sump­ta­ment d'atre­vits, jus­ti­fi­quen la traïció de classe adduint que cal sal­var el procés i que ho fan a canvi d'un pla de xoc per pal·liar l'emergència social. Els segons, que sem­bla que s'api­nyen dar­rere d'Anna Gabriel, no en volen ni sen­tir a par­lar. Pot­ser la CUP es tren­qui. O pot­ser al final, en el dar­rer segon, gua­nyarà el prag­ma­tisme que ha con­ver­tit l'espècie humana en una tribu menys agra. Però, sigui com sigui, si hi ha inves­ti­dura hi haurà d'haver també un “pla de xoc” con­tra la pobresa que la jus­ti­fi­qui. Un “pla” que serà la solució, però també el pro­blema.

Entre uns i altres, han con­ver­tit Cata­lu­nya en una soci­e­tat que viu sus­pesa en la fan­ta­sia. Dema­nar la inde­pendència no és cap somni. És un repte aspre, vist con­tra qui cal acti­var-la, que depèn, en dar­rer terme, de la per­sistència i l'audàcia de la majo­ria dels cata­lans. També de la intel·ligència i l'habi­li­tat. I que es jus­ti­fica per la neces­si­tat i per la dig­ni­tat. Voler sal­var el món i eli­mi­nar les injustícies d'arrel és una altra cosa. Tan llo­a­ble com quimèrica. I que pot tenir uns efec­tes con­tra­pro­du­ents ter­ri­bles. Algun dia un sociòleg que no tin­gui por de la incor­recció política haurà d'expli­car què ha pas­sat en aquest país. Quina epidèmia hem patit que ha con­ver­tit bona part de la joven­tut en ban­de­rers de la irre­a­li­tat i en des­truc­tors del sis­tema que els ha permès ser alguna cosa.

Cata­lu­nya s'ha cons­truït i ha permès tanta ràbia anti­sistèmica gràcies al tre­ball. Al càlcul fred. Tant hi entra, tant pot sor­tir-ne. Cata­lu­nya s'ha fet amb les saba­tes des­gas­ta­des dels repre­sen­tants comer­ci­als i el clinc de la caixa regis­tra­dora. Amb la imi­tació, l'ins­tint i la ima­gi­nació. Amb la rebel·lia i la per­sistència. Amb el senyor Esteve. Amb uns valors que ara ja ni ense­nyen les esco­les de nego­cis. Si una part injus­ti­fi­cada de la joven­tut aco­mo­dada que patim pot plan­tar cara al model de vida i soci­e­tat que van somiar els seus avis per a tot­hom, és pre­ci­sa­ment perquè algú abans que ells va pen­sar que la des­pesa sem­pre s'ha d'ajus­tar als ingres­sos. Per això no s'entén la insistència a rei­vin­di­car el “pla de xoc social” que una part de la CUP reclama per poder-se empas­sar la inves­ti­dura d'Artur Mas.

La pre­gunta que faria qual­se­vol per­sona adulta si li plan­te­ges­sin un pla sem­blant a escala fami­liar o empre­sa­rial seria com finançar-lo. Pot­ser encara algun des­pis­tat no ho té clar, però la Gene­ra­li­tat té uns pres­su­pos­tos tan magres que no li reso­len ni la des­pesa cor­rent. I per anar una mica més enllà i cobrir-la, ha de supli­car que l'Estat li avanci enor­mes quan­ti­tats. En els dar­rers dies el govern de Mari­ano Rajoy s'ha permès humi­liar el d'Artur Mas perquè té la clau de la caixa i la maneta de l'aixeta. Si Cristóbal Mon­toro no hagués accep­tat avançar els 3.000 mili­ons que Andreu Mas-Colell li ha dema­nat en allò que tan pom­po­sa­ment es deno­mina FLA extra­or­di­nari, tal com con­fessa el mateix con­se­ller d'Eco­no­mia, l'escla­fit hau­ria estat insu­por­ta­ble. Quin sen­tit té exi­gir un “pla de xoc social”? Men­tre la Gene­ra­li­tat es man­tin­gui autonòmica, qui i com l'ha de pagar?

En els dar­rers dos anys CiU i Esquerra han apro­vat uns pres­su­pos­tos que incloïen unes par­ti­des d'ingres­sos fictícies. Era el preu que paga­ven els con­ver­gents perquè els repu­bli­cans els pres­tes­sin el suport par­la­men­tari neces­sari. A l'hora de la veri­tat, les par­ti­des ima­ginàries no s'han con­cre­tat i la Gene­ra­li­tat ha hagut de dema­nar més diners encara a l'Estat i ha des­bor­dat la con­tenció de dèficit que el govern de Rajoy li ha impo­sat. Repe­tim-ho per si no ha que­dat clar: qui pagarà el “pla de xoc social”? Una pro­posta tan des­bo­cada només es podria fer efec­tiva si Cata­lu­nya fos un estat i aug­mentés els seus ingres­sos fis­cals amb nous impos­tos o, sobre­tot, amb el dèficit amb què ara l'Estat es paga les pròpies fes­tes. Qual­se­vol par­tit mino­ri­tari té dret a exi­gir la lluna a canvi del suport par­la­men­tari que li demani un de majo­ri­tari per gover­nar, però a Cata­lu­nya sem­brar més qui­me­res inas­su­mi­bles és un error colos­sal. Una cala­mi­tat que tard o d'hora pas­sarà la fac­tura cor­res­po­nent als defen­sors d'un estat propi. Inclo­ent-hi la CUP.