La força i el desordre

Deu hores va durar el debat a la Cam­bra dels Comuns per apro­var la decisió del govern de Came­ron de bom­bar­de­jar objec­tius d'Estat Islàmic. Els atemp­tats de París han mobi­lit­zat els polítics, deso­ri­en­tats perquè no saben com fer front a una guerra d'ene­mics il·loca­lit­za­bles. Després d'una sessió agi­tada en la qual 66 dipu­tats labo­ris­tes van votar la pro­posta con­ser­va­dora de Came­ron, qua­tre avi­ons començaren a tirar bom­bes sobre objec­tius inde­ter­mi­nats dels ter­ri­to­ris que for­ma­ven part fins fa poc de Síria i l'Iraq. El pre­si­dent Hollande va fer el mateix just després de la matança de París. Obama segueix lide­rant les ope­ra­ci­ons de càstig des de l'aire. Rússia també bom­bar­deja. Israel i l'Aràbia Sau­dita ho fan esporàdica­ment. Ale­ma­nya ha apro­vat l'envi­a­ment de 1.200 sol­dats a la zona i ha ofert uns quants avi­ons que aju­da­rien a les ope­ra­ci­ons però no llançarien bom­bes. Mari­ano Rajoy fa la viu-viu i evita com­pro­me­tre's en ope­ra­ci­ons mili­tars. Podrien per­ju­di­car la seva cam­pa­nya elec­to­ral.

El pro­blema prin­ci­pal no es troba als països des dels quals s'ha fomen­tat el ter­ro­risme d'ençà dels atacs de l'11 de setem­bre de 2001 a Nova York i Was­hing­ton. S'han lliu­rat dues guer­res que s'han per­dut. A l'Afga­nis­tan i l'Iraq la situ­ació és igual o pit­jor que abans de la inter­venció mili­tar occi­den­tal. Les pri­ma­ve­res àrabs de 2011 han creat frus­tra­ci­ons i inse­gu­re­tats col·lec­ti­ves. L'ús mas­siu i indis­cri­mi­nat de la força per part occi­den­tal no ha ser­vit de res. És més, ha empit­jo­rat la situ­ació.

Men­tre cauen les bom­bes al ter­ri­tori on té la seu el Daesh, es bom­bar­de­gen cara­va­nes de cami­ons plens de petroli, s'ataca les ciu­tats més impor­tants con­que­ri­des pels giha­dis­tes, Europa viu la incer­tesa política i de segu­re­tat deri­vada de les divi­si­ons inter­nes arran de com com­ba­tre el ter­ro­risme que també s'incuba en els bar­ris de les grans capi­tals.

S'ha de res­pon­dre amb la força quan és la força la que col­peja les vícti­mes inno­cents euro­pees. Però s'ha de veure com es com­bat el ter­ro­risme de ciu­ta­dans fran­ce­sos, espa­nyols o britànics que mar­xen a engran­dir les files dels ter­ro­ris­tes o bé res­po­nen a les ins­truc­ci­ons rebu­des d'Estat Islàmic per ata­car objec­tius de ciu­tats euro­pees.

Els atacs del 13 de novem­bre a París foren per­pe­trats per per­so­nes que vivien a França, Bèlgica o altres indrets d'Europa. Brus­sel·les fou pràcti­ca­ment para­lit­zada amb unes mesu­res de segu­re­tat inèdites sense que s'arribés a des­co­brir els ter­ro­ris­tes que supo­sa­da­ment havien col·labo­rat en els atemp­tats de París.

Bom­bar­de­gem ter­ri­to­ris del Daesh però el perill més immi­nent el tenim a casa. Cap país euro­peu amb una població musul­mana sig­ni­fi­ca­tiva ha acon­se­guit resol­dre el pro­blema de la inte­gració. Gran Bre­ta­nya i França ho han inten­tat fer des del mul­ti­cul­tu­ra­lisme o des de la inte­gració. A Suècia, ciu­tats com Göteborg tenen bar­ris segre­gats. La gene­rosa política d'asil ha reduït les seves cotes de refu­gi­ats. L'acti­tud oberta de la can­ce­llera Merkel con­vi­dant cen­te­nars de milers de refu­gi­ats siri­ans que anes­sin a Ale­ma­nya està en revisió, tot i que el govern con­ser­va­dor no ha can­viat el seu plan­te­ja­ment polític.

Hi ha un pro­blema d'intel·ligència per con­tro­lar el que passa a l'inte­rior de les soci­e­tats euro­pees. A Cata­lu­nya, per exem­ple, se'ns adver­teix del perill d'atacs del giha­disme que podrien estar pre­pa­rant-se per per­so­nes que viuen aquí tem­po­ral­ment o per­ma­nent­ment. El perill de pro­moure un movi­ment isla­mofòbic posant en el mateix sac tots els musul­mans que viuen aquí seria una equi­vo­cació molt gran.

Els par­tits xenòfobs crei­xen en les elec­ci­ons de molts països euro­peus. Les enques­tes indi­quen que aug­men­ta­ran la seva repre­sen­tació par­la­mentària en les pro­pe­res elec­ci­ons. Avui, els fran­ce­sos poden donar la victòria, segons les enques­tes, al Front Nati­o­nal de Marine Le Pen en les elec­ci­ons regi­o­nals. El fet que en les pro­pe­res elec­ci­ons gene­rals espa­nyo­les no s'espera cap avenç de par­tits xenòfobs no vol dir que el rebuig a l'estran­ger, espe­ci­al­ment al musulmà, no sigui latent en la soci­e­tat.

Europa pot seguir bom­bar­de­jant posi­ci­ons d'Estat Islàmic per col­pe­jar els bàrbars que ens vol­drien fer tor­nar a l'edat mit­jana. Però si s'està en guerra con­tra aquest ene­mic que també con­viu amb nosal­tres, és més impor­tant que s'afronti la situ­ació glo­bal­ment com­par­tint dades d'intel·ligència, coor­di­nar els atacs aeris, deter­mi­nar com es poden opti­mit­zar les acci­ons con­tra un ene­mic que no es pot des­truir amb els con­cep­tes de les guer­res con­ven­ci­o­nals. Tenim un pro­blema seriós, aquí i a l'Ori­ent Mitjà, i no sabem com resol­dre'l. La força cega no és la solució. Cal més intel·ligència, més política, més com­pli­ci­tats amb els països musul­mans que són els més per­ju­di­cats pel ter­ro­risme que ori­ginària­ment prové dels seus ter­ri­to­ris.