20-D: voladura controlada

Les elec­ci­ons espa­nyo­les del 20-D estan cri­da­des a fer sal­tar pels aires el sis­tema bipar­ti­dista que ha domi­nat la política esta­tal des de la mort del dic­ta­dor. Tan­ma­teix es tracta d'una vola­dura con­tro­lada, com la d'aquells blocs de pisos que es fan explo­tar per eri­gir-ne un de nou amb el menor impacte pos­si­ble. Els poders fàctics de l'Estat –que són els que han manat, manen i mana­ran a Espa­nya– van saber reac­ci­o­nar amb astúcia davant l'amenaça de revolta pro­vo­cada per la crisi. Pri­mer van donar carta de natu­ra­lesa a la pro­testa amb Pablo Igle­sias i Podem. El sis­tema va absor­bir i enqua­drar la pro­testa dins dels marcs esta­blerts. A con­ti­nu­ació, van gene­rar el con­trapès des del cen­tre­dre­tra amb l'expansió de Ciu­ta­dans. L'omni­presència mediàtica d'Igle­sias, pri­mer, i d'Albert Rivera, després, han dibui­xat un mapa polític lam­pe­dusià: tot can­viarà perquè res no canviï.

Què hi haurà de dife­rent a Espa­nya després del 20-D, res­pecte a Cata­lu­nya? La res­posta té tres lle­tres: res. Cap com­bi­nació de les qua­tre for­ces polítiques que reu­ni­ran més del 80% dels vots can­viarà les coses pel que fa al procés català. El PP, el PSOE i C's no volen cap canvi i, si el volen, és per afe­gir un nou cade­nat a la gàbia. Ni tan sols Podem –si la seva pro­posta de referèndum fos creïble– podria reu­nir la majo­ria par­la­mentària necessària per con­vo­car un ple­bis­cit a Cata­lu­nya. Ja ho diu la dita: de ponent, ni vent ni gent.