La gran lliçó de Noè

Segons el Gènesi, la figura de Noè ens pot apor­tar una gran lliçó i exem­ple de com s'hau­rien de com­por­tar els líders polítics, i malau­ra­da­ment, cap el segueix. Segu­ra­ment la vir­tut més gran de Noè és la pre­visió que va tenir per anti­ci­par-se als estralls del futur, mal­grat que la gent encara estava de festa i gau­dint de la bonança. No és fàcil anar en con­tra de l'opinió cre­ada, encara que aquesta esti­gui en l'error, és millor dei­xar-se endur per la festa i par­ti­ci­par-hi fins que arriba la tragèdia. M'ima­gino que els comen­ta­ris dels con­tem­po­ra­nis de Noè, quan veien que aquell home vell cons­truïa una arca a ple sol, deu­rien ser ben gal­do­sos, però tots sabem com va aca­bar. En el lide­ratge polític, la figura de Noè és molt escassa, entre altres coses perquè encara avui, com en l'època del Gènesis, el poble no ens agrada que ens diguin la veri­tat i volem que ens men­tei­xin. I el que dic és una para­doxa perquè mai com ara s'ha uti­lit­zat tant ober­ta­ment la recla­mació de la veri­tat (volem un govern que no ens men­teixi) però no som capaços de supor­tar-la. Per tant, lamento dir-los que aquesta cam­pa­nya, com les pre­ce­dents i les que vin­dran, tota l'oferta política estarà far­cida d'ofer­tes agra­da­bles a les oïdes, encara que la tem­pesta esti­gui a la can­to­nada.

Pel que fa a l'Estat espa­nyol, només hi ha uns apunts que ens anun­cien arri­bada de bor­ras­ques, i durant tota aquesta cam­pa­nya no en sen­ti­ran a par­lar ni es tindrà en compte. El pri­mer és el dèficit espa­nyol, que com­porta un gran endeu­ta­ment i de què tots els orga­nis­mes ofi­ci­als ens han avi­sat, sense cap èxit. El sol fet que l'avís sigui suau perquè estem en període elec­to­ral hau­ria de ser un escàndol. Però com he dit fa un moment: volem que ens men­tei­xin. Aquest dèficit ens anun­cia, vul­guem o no vul­guem, més reta­lla­des durant el 2016, perquè pen­sar que el crei­xe­ment ens ho arre­glarà és fals, ara crei­xem i fem dèficit, i les pre­vi­si­ons del 2016 són de menys crei­xe­ment que enguany. Aquesta addicció al dèficit com­porta aug­men­tat l'endeu­ta­ment i ja devem pràcti­ca­ment el 100% del PIB, un fet que ens augura dues coses: que si no rec­ti­fi­quem un dia tin­drem pro­ble­mes per finançar-nos, i la segona és que quan canviï la tendència d'interes­sos bai­xos, tin­drem una gran feblesa. Així doncs, els anun­cis elec­to­rals de més des­pesa i de bai­xada d'impos­tos, avui per avui, són impos­si­bles.

A Cata­lu­nya la situ­ació encara és pit­jor. La política per­fec­ta­ment pla­ni­fi­cada d'Espa­nya ens ha fet ser una “auto­no­mia supe­di­tada”, cosa que és un con­tra­dicció. El nos­tre FLA és una arma de des­trucció autonòmica per­fecte. Ho hem com­pro­vat com l'uti­lit­zen, i no se n'ama­guen. Per humi­liar-nos. Però fem l'ull viu, també l'uti­lit­zen per ofe­gar-nos, que encara és pit­jor. La tota­li­tat dels par­tits a Cata­lu­nya, accep­ten que tenim un dèficit en el finançament impor­tant, però el govern espa­nyol fa un any que hau­ria d'haver refor­mat el sis­tema de finançament autonòmic i no ho ha fet i uti­litza el FLA perquè les auto­no­mies mal finançades no facin fallida. Aquest FLA és un préstec i, per tant, és endeu­ta­ment, men­tre que un altre finançament seria diner net. No cal dir que ens dei­xen els nos­tres matei­xos diners, la qual cosa és un escàndol. Però aquesta set­mana s'han superat i l'Auto­ri­tat Inde­pen­dent de Res­pon­sa­bi­li­tat Fis­cal ha posat en qüestió la sos­te­ni­bi­li­tat finan­cera de Cata­lu­nya. I tenen raó, segons els seus números. El drama és que nosal­tres gene­rem prou recur­sos per sor­tint-nos-en per­fec­ta­ment. Però segons el seu model i men­tre Cata­lu­nya sigui d'Espa­nya, els cata­lans ens hau­rem de res­pon­sa­bi­lit­zar d'una part impor­tant del bilió de d'euros del deute espa­nyol (amb tendència crei­xent) i dels més de 60.000 mili­ons d'euros del deute català (també amb tendència crei­xent) i tot això ens passa men­tre gene­rem més de 15.000 mili­ons d'euros que mar­xen i no tor­nen.

Sem­blava que aquí algú amb seny havia aprés de Noè, i havia començat a fer uns plànols per cons­truir un arte­facte que ens alli­berés de la tem­pesta, però de cop una mino­ria intenta pren­dre o con­di­ci­o­nar la pla­ni­fi­cació i abs­trets de tota rea­li­tat, comen­cen a ofe­rir-nos plans de xoc amb l'ima­gi­nari que cada dia bri­llarà el sol, i la gran tem­pesta és a la can­to­nada.

L'espe­rança és que Noè va viure 950 anys i va morir 350 anys després del diluvi. És d'aquí que ve allò de: anem a poc a poc perquè anem lluny?