Raimon 75.0

Rai­mon cele­bra aquest any que n'ha fet setanta-cinc. Els números en Rai­mon són sem­pre con­fu­sos. Ell mateix no sap exac­ta­ment quan va com­pon­dre Al vent. “Pot­ser feia pri­mer de car­rera o, calla, ja havia fet segon.” Tal vegada era el 1959 o ja havia arri­bat el 1960. Tant se val. Els cer­ti­fi­cats de nai­xe­ment sem­bla que no men­tei­xen, encara que ho facin alguns secre­ta­ris i cape­llans. I són més reso­lu­tius que la memòria. Als 75 anys Rai­mon té la veu tan potent com lla­vors, i més cul­ti­vada. Als 75 anys Rai­mon manté el seu crit, les cançons d'allò que encara podem con­si­de­rar de “pro­testa” –quan es podrà dei­xar de “pro­tes­tar”?–, les bala­des sen­ti­men­tals, les lle­tres iròniques i les ver­si­ons per­la­des d'Ausiàs Marc, Joan Timo­neda o Anselm Tur­meda. També la robusta con­cepció de l'uni­vers espriuà. Als 75 anys Rai­mon fa i desfà, tei­xeix i des­tei­xeix, un món propi, inde­fu­gi­ble per enten­dre la vida i el país des d'on la inter­pre­tem. Als 75 anys Rai­mon aca­rona algu­nes cer­te­ses i enrama dub­tes. Fa poques set­ma­nes final­ment la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana i l'Ajun­ta­ment de Xàtiva es van retre a l'evidència d'haver-lo de fes­te­jar. Quan algú és pro­feta a casa seva ja es pot dei­xar anar. Car­re­gat final­ment d'ori­pells, Rai­mon cele­bra ani­ver­sari amb alguns con­certs i amb la mirada blava i tra­pe­lla que mai ha per­dut. Aquest país, i aquesta llen­gua, i aquesta música, i aquesta lite­ra­tura, i aquest art, que ara es volen final­ment plens, han de saber que són ben poca cosa sense Rai­mon. És ten­dra la sentència.