Premis

La con­cessió del premi Nobel de la pau a Barack Obama ha aixe­cat con­trovèrsia. Passa sem­pre; si perquè es dóna a algú perquè és cone­gut o si perquè es dóna a algú que quasi ningú conei­xia abans. El d'aquest any, perquè es dóna a algú que l'únic que ha fet fins ara és mani­fes­tar bones inten­ci­ons. Sóc dels que pen­sen que només amb les bones inten­ci­ons, i més venint del pre­si­dent del Estats Units, Obama ja ha fet més que molts altres. Però també tenen raó els que es quei­xen que es premiïn només les bones inten­ci­ons o, el que és quasi el mateix, el polític de moda. En relació amb això dels pre­mis, sem­pre penso que n'hi ha massa. Pot­ser perquè el Nobel de la pau fos més just s'hau­ria de con­ce­dir cada deu anys, o decla­rar-lo desert sem­pre que calgués (que seria sovint). L'altre dia vaig assis­tir a la con­cessió del premi naci­o­nal de Comu­ni­cació a aquest diari. No seré jo qui tre­gui mèrits a El Punt. Si més no, ja em sem­blen un bon mèrit els trenta anys fent un model de premsa que va començar sent comar­cal i que s'ha con­ver­tit en refe­rent naci­o­nal sense dei­xar de ser comar­cal. Com els altres que es van donar dijous, uns per pre­co­ci­tat, altres per per­se­ve­rança, uns altres per talent. Però un dels pre­mi­ats, el publi­cista Toni Segarra, va dir que en la seva empresa un any van batre un rècord ja que van acon­se­guir 85 pre­mis. No poso en dubte que facin molt bé la seva feina. Però són molts pre­mis, no els sem­bla? I els que encara se'ls deu­rien esca­par. Repe­teixo, em fa l'efecte que hi ha massa pre­mis. I m'està mal dir-ho perquè els que fem El 9 Espor­tiu n'hem rebut una dot­zena llarga en menys de set anys de vida. No vull sem­blar des­a­graït; els agra­eixo de tot cor, però de tot cor també em sem­blen massa. A vega­des penso que si cada any una fede­ració espor­tiva dóna un premi a un mitjà català que pro­mo­gui el seu esport, la rotació és curta i repe­ti­tiva. Pot­ser es tracta de tro­bar una altra moda­li­tat d'agraïment? El gremi dels canapès segur que està en des­a­cord amb mi. Però insis­teixo, hi ha gre­mis en què hi ha més pre­mis que aspi­rants. Això sí, encara hi ha una cosa pit­jor: que s'obli­din de tu. I que no hi hagi canapès.