L'altra governabilitat

El setem­bre del 2013, Artur Mas va expli­car amb tots els pèls i senyals quin era el seu pla per tal que Cata­lu­nya pogués exer­cir el dret a deci­dir i va situar com a últim recurs espe­rar al resul­tat de les elec­ci­ons espa­nyo­les i, en funció de com quedés l'aritmètica par­la­mentària, deci­dir quina era la millor estratègia per fer-ho pos­si­ble. Ha pas­sat molt temps i entre­mig han can­viat molt les coses. Entre altres fets des­ta­cats, hem vis­cut un llarg cicle elec­to­ral en el qual s'ha votat al Par­la­ment Euro­peu pri­mer, en les elec­ci­ons locals després, en la con­vo­catòria avançada al Par­la­ment i final­ment en les elec­ci­ons a Corts gene­rals tot just fa una set­mana. Menys­te­nir la incidència de totes i cada una d'aques­tes elec­ci­ons en la con­fi­gu­ració del nou marc polític català, i molt espe­ci­al­ment la incidència de les elec­ci­ons espa­nyo­les, és un fet de tal mag­ni­tud que no es pot con­si­de­rar un error, sinó que ben segur forma part d'una estratègia d'algú. I és que els mínims que cal exi­gir als polítics és que ells matei­xos no siguin vícti­mes de la sim­pli­fi­cació dels eslògans ni de la mani­pu­lació de la pro­pa­ganda.

L'esce­nari poste­lec­to­ral espa­nyol s'ha demos­trat d'una gran com­ple­xi­tat. L'únic que fa pen­sar que no es va d'una forma pre­ci­pi­tada cap a unes noves elec­ci­ons és la volun­tat d'evi­tar que s'obri un període d'incer­te­ses que inco­moda la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, molt espe­ci­al­ment els socis de l'euro, i que no desit­gen la majo­ria d'actors polítics. Però de la mateixa manera que s'està obli­gat a bus­car una sor­tida que faci pos­si­ble la gover­na­bi­li­tat s'ha de tenir pre­sent que qual­se­vol solució de futur que es bus­qui no pot igno­rar l'evo­lució de l'opinió pública mani­fes­tada en el seu vot i que ha donat com a con­seqüència la irrupció amb força de nous actors polítics.

Els pri­mers con­tac­tes entre Mari­ano Rajoy com a líder de la can­di­da­tura més
votada en les pas­sa­des elec­ci­ons i els par­tits que ini­ci­al­ment li podrien faci­li­tar la inves­ti­dura han estat pre­vi­si­bles. El PSOE va fer cam­pa­nya sota el lema “fem fora Rajoy” i ara no pot fer un gir de 180 graus a les pri­me­res de canvi donant-li totes les faci­li­tats per tal que con­tinuï qua­tre anys més a La Mon­cloa. De fet, Pedro Sánchez rei­vin­dica el seu dret a la pre­sidència del govern si el PP no se'n surt per inves­tir cap can­di­dat. Però per arti­cu­lar una alter­na­tiva d'esquer­res que passa necessària­ment per un pacte amb Podem, el prin­ci­pal escull el tindrà el can­di­dat soci­a­lista dins de casa seva, com pre­vi­si­ble­ment es demos­trarà avui en la reunió del comitè fede­ral del PSOE. De la seva banda, Albert Rivera ha pro­po­sat la for­mació d'un pacte cons­ti­tu­ci­o­na­lista que aple­gui PP, PSOE i Ciu­ta­dans amb la volun­tat de blin­dar les qüesti­ons que con­si­dera essen­ci­als dins de l'actual marc de con­vivència. Evi­dent­ment, aquesta aposta de Rivera dóna un paper de rellevància a la seva for­mació, que se situa en la cen­tra­li­tat i que apa­rei­xe­ria com la impul­sora dels valors de l'ano­me­nada nova política en aquest hipotètic esce­nari.

Sigui quina sigui l'evo­lució de les nego­ci­a­ci­ons, el que és segur és que hi tindrà una gran incidència l'ano­me­nada qüestió cata­lana. A banda d'ana­lit­zar les for­ta­le­ses i fra­gi­li­tats del movi­ment inde­pen­den­tista, els par­tits que aspi­ren a gover­nar Espa­nya situ­a­ran en el cen­tre del seu debat com fer front al tor­ce­braç ins­ti­tu­ci­o­nal plan­te­jat des de Cata­lu­nya. En aquest sen­tit la majo­ria de barons soci­a­lis­tes que s'han mani­fes­tat públi­ca­ment ho han fet en la línia d'opo­sar-se a cedir en l'exigència de Podem de fer un referèndum vin­cu­lant. I pre­ci­sa­ment evi­tar un procés d'auto­de­ter­mi­nació, o de rup­tura d'Espa­nya, és el que esgri­meix Ciu­ta­dans com a màxim ele­ment de cohesió de la majo­ria que plan­teja.

Però si alguna cosa ha de donar sen­tit al pacte de gover­na­bi­li­tat és una agenda refor­mista que tin­gui com a objec­tiu la rege­ne­ració, i que pot anar des de la reforma de l'admi­nis­tració pública fins a la de la llei elec­to­ral, sense des­car­tar que s'obri una ponència per a l'estudi de l'actu­a­lit­zació de la Cons­ti­tució. I si hi ha la capa­ci­tat d'acor­dar-la i afron­tar-la, aquesta agenda tindrà una incidència que anirà més enllà de l'ima­gi­nari i afec­tarà la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat encara con­nec­tada.