Tossuts

A Artur Mas li agrada citar Ken­nedy. “La gran revo­lució en la història de la huma­ni­tat, pas­sada, pre­sent i futura, és la revo­lució d'aquells deci­dits a ser lliu­res.” Igual­ment li agrada recor­dar Lut­her King, assas­si­nat com Ken­nedy als anys sei­xanta, o la lluita no vio­lenta de Gandhi. Però també Lluís Com­panys: “Totes les cau­ses jus­tes del món tenen els seus defen­sors. En canvi, Cata­lu­nya només ens té a nosal­tres.”

Les múlti­ples i vari­a­des cites del pre­si­dent –avui encara en fun­ci­ons– li han pro­vo­cat sovint el sar­casme i la befa dels seus rivals. Una vena ati­ada pel des­a­for­tu­nat car­tell elec­to­ral en els comi­cis del 2012 on sem­blava encar­nar un Moisès hollywo­odià.

Però, sar­cas­mes a banda, si una cosa que hau­ria d'haver fet enten­dre l'elecció de Mas a l'hora d'esco­llir aquests refe­rents, és que arri­bats en aquest punt és prou cons­ci­ent d'on s'ha ficat. Tam­poc li deu haver cos­tat gaire veient el des­pi­e­tat escarni públic a què ha estat sotmès el seu pre­de­ces­sor a CDC, Jordi Pujol.

Després de com­pro­var com Con­vergència es va des­mun­tant per moments i com ell mateix ha estat objecte d'atacs duríssims per part dels ano­me­nats apa­rells de l'Estat, la dar­rera assem­blea de la CUP, tot i ser empi­pa­dora, no sem­bla més que un nou obs­ta­cle.

Si una cosa ha demos­trat Mas és que és un per­so­natge tos­sut. Aquest cop l'acom­pa­nya, a més, una ERC que ha fet pinya rere Oriol Jun­que­ras i un grup d'inde­pen­dents sense esclet­xes. Ningú podrà acu­sar JxSí de tren­car la uni­tat a què es va com­pro­me­tre.

És pos­si­ble que aquest dis­sabte la decisió de la CUP posi el punt final a aquest procés. És clar que unes noves elec­ci­ons dona­rien peu a un esce­nari impre­vi­si­ble. Però convé no obli­dar que els pro­ta­go­nis­tes, amb més o
menys for­tuna, han fet el seu paper i que van ser els elec­tors els qui van repar­tir les for­ces el 27-S. Que així sigui, doncs.