L'afecte

Per­do­nin que comenci aquest arti­cle par­lant de mi mateix: espero que, par­lant de mi, parli també de molts de nosal­tres. L'últim De Set en Set que vaig publi­car es deia L'efecte. Fal­ta­ven uns dies per a les elec­ci­ons espa­nyo­les, encara no sabíem què aca­ba­ria deci­dint la CUP, encara no havia can­viat el dis­seny de les pla­nes d'opinió d'aquest diari i aquesta columna no s'havia fet més petita. Avui, s'han empe­ti­tit també massa altres coses. Les il·lusi­ons de l'inde­pen­den­tisme, la tolerància, el res­pecte, les pos­si­bi­li­tats imme­di­a­tes que Cata­lu­nya sigui lliure i més justa, la sim­pa­tia amb la CUP, que, si no par­tida, a hores d'ara s'ha empe­ti­tit també. Pot­ser com JuntsxSí. A l'altra banda, en canvi, sem­bla que tot s'hagi fet més gros: l'espa­nyo­lisme, l'entu­si­asme a Madrid, aque­lla falsa esquerra que con­tra­posa ide­o­lo­gia a lli­ber­tats naci­o­nals, l'ego de tants votants de la CUP –no pas tots– que ama­guen amb la ban­dera de la coherència la intran­sigència d'aquell que es valora més a ell mateix que no als vots del 27-S. L'efecte, però, s'ha con­ver­tit també en més afecte cap a alguns, la pri­mera cosa que alguns dels que vam optar per JuntsxSí hem vist créixer. Més afecte a l'Anto­nio Baños, a en Dani Cor­nellà o a l'Ignasi Saba­ter, bat­lles de Celrà i de Ver­ges, a tanta gent que era o que és a la CUP… Torna a ser l'hora d'opo­sar la força dels vots a tots aquells que ens diuen què hem de fer, què hem de pen­sar, d'on hem de ser, què hem de dir. En política, ningú no té mai més raó que la que li donen les urnes.