Procés i ètica comunicativa

Al llarg dels tres mesos trans­cor­re­guts des del 27-S, i en relació amb la marxa de les con­ver­ses al Par­la­ment entre els dipu­tats de Junts pel Sí i de la CUP, he rebut tota mena de mos­tres d'angoixa per part de per­so­nes a les quals, cal reconèixer-ho, no he sabut aju­dar a pas­sar el tràngol. En part, perquè, afec­tat per la síndrome d'auto­su­ficiència repre­sen­ta­tiva, no hi he posat la volun­tat necessària –l'empa­tia, com es diu ara–; en part, perquè m'he sen­tit incapaç de fer-me enten­dre –a mi també em cos­tava saber on érem i cap a on anàvem–; en part, i com a con­seqüència de les dues man­can­ces ante­ri­ors, perquè no he sabut tro­bar una relació satis­factòria entre dis­creció política i ètica comu­ni­ca­tiva. I si res neces­si­tava el procés era des­mun­tar els labe­rints del poder als ulls de tot­hom, perquè no esta­ven nego­ci­ant dues parts auto­su­fi­ci­ents, o dos bàndols en treva, sinó els dele­gats d'un movi­ment que ha cris­tal·lit­zat en la majo­ria par­la­mentària que ells repre­sen­ten. I com que aquest movi­ment l'han creat els dos mili­ons llargs de per­so­nes que han fet la majo­ria esmen­tada, calia infor­mar-les pun­tu­al­ment de l'estat diari de les con­ver­ses, no pas com una con­cessió a la democràcia, sinó com una exigència ètica. Perquè era des d'elles, que calia seure a fer acords, i era a elles, que calia retor­nar per tan­car-los. El pri­mer acord entre Junts pel Sí i la CUP hau­ria d'haver estat un pacte comu­ni­ca­tiu en qua­li­tat de for­ces que cons­tituïen l'autèntic estat major del movi­ment inde­pen­den­tista, obli­ga­des a actuar alhora i no pas per sepa­rat –com s'ha fet, des de posi­ci­ons de poder esta­bler­tes, i cons­ci­ent­ment uti­lit­za­des, amb l'ús interes­sat dels mit­jans afins i la fil­tració com a eina de cre­ació de dis­curs par­ti­dista–. En aquest sen­tit, els mit­jans de comu­ni­cació han fun­ci­o­nat, en gene­ral, com a par­tits orga­nit­zats en blocs decan­tats cap a la lògica dels deten­tors del poder –a Cata­lu­nya i a Espa­nya–, no pas per obrir i ampli­fi­car el debat a nous espais, com­pro­me­tre nous pro­ta­go­nis­tes, i desen­vo­lu­par mane­res noves de pren­dre deci­si­ons. Un ter­reny en el qual, dit sigui de pas­sada, la CUP no ha dis­po­sat del suport neces­sari per com­pen­sar els dese­qui­li­bris, però del qual tam­poc se n'ha sabut sor­tir per falta de cri­teri polític sobre la nova relació que es produïa entre movi­ment i ins­ti­tu­ci­ons o car­rer i repre­sen­tació. Des d'aquest punt de vista, la lliçó és clara: la necessària mobi­lit­zació dels pròxims 18 mesos per fer la República Cata­lana neces­si­tarà alguna cosa més que els alta­veus ofi­ci­als, els mis­sat­ges par­ti­dis­tes i els relats interes­sats: li caldrà una nova ètica comu­ni­ca­tiva cap endins i, natu­ral­ment, cap enfora, perquè la pro­cla­mació emfàtica de l'apo­de­ra­ment” popu­lar no esde­vin­gui mera pro­pa­ganda.

Pel que fa a les con­ver­ses dels últims tres mesos, se'ns dirà que hi havia temes que, per la seva natu­ra­lesa, dema­na­ven dis­creció, però aquest dis­cri­mi­nant el deci­dien els matei­xos interes­sats a con­ser­var –o ampliar–, amb noves retòriques i cares noves, els labe­rints del poder; men­tres­tant, la dis­creció exi­gida era vio­lada sis­temàtica­ment, en bene­fici de part, per evi­tar que el debat es produís a l'àgora amb una infor­mació con­tras­tada, pun­tual, i rigo­rosa, que ajudés la gent –i, amb ella, els dipu­tats– a pren­dre deci­si­ons jus­tes, pro­por­ci­o­nals, i aptes per ser apli­ca­des. El procés cons­ti­tu­ent popu­lar, en resum, s'hau­ria d'haver enge­gat el dia 28 de setem­bre, però les nego­ci­a­ci­ons es van sot­me­tre a la lògica laberíntica –la fos­cor, la incer­tesa, la dis­persió– dels poders que volíem –i volem– dei­xar enrere. Una manera de fer que només podia gene­rar dis­tan­ci­a­ment i angoixa, com els que s'han produït entre la gent com­pro­mesa amb el procés.

És legítim lle­gir aquest text en clau d'“autocrítica”, tanta com l'hau­rien de fer els que, encas­te­llats en el poder, cre­uen que la inèrcia de la comu­ni­cació ofi­cial con­ti­nuarà bas­tant per ampliar els espais de decisió. En canvi, estem segurs que les cul­pes, els pene­di­ments, les penitències, i altres ins­tru­ments de l'arse­nal repres­siu, aju­da­ran ben poc a esta­blir la nova i necessària relació entre política i ètica que neces­si­tem per fer una soci­e­tat que no s'acon­tenti amb nous maqui­llat­ges ins­ti­tu­ci­o­nals. L'angoixa difosa entre tanta gent no era res més que l'expressió emo­ci­o­nal de l'exigència ètica que ha acom­pa­nyat, els últims anys, el movi­ment inde­pen­den­tista. Tot ple­gat ens hau­ria d'obli­gar a deba­tre la relació entre movi­ment, repre­sen­tació i comu­ni­cació.