Amb resistir no n'hi haurà prou

Un dels perills més impor­tants en què podem caure és que la crisi duri massa i aca­bem ins­tal·lant-nos-hi. És a dir: que tin­guem com habi­tual l'estat de crisi. Una crisi és una opor­tu­ni­tat per replan­te­jar-nos coses, per millo­rar-nos, per apren­dre dels error i cer­car nous camins. També és una opor­tu­ni­tat per des­fer-nos d'allò estèril i que ens afe­bleix i reco­brar nous vigors i nous objec­tius. És clar que, perquè això passi, cal accep­tar que la crisi és tem­po­ral i que en sor­ti­rem al cap d'un temps pru­den­ci­al­ment curt. Però, què passa si s'allarga la crisi? Doncs que accep­tem la rea­li­tat del moment com a per­du­ra­ble i ens reple­guem men­tal­ment, soci­al­ment i fins i tot política­ment. I un dels fac­tors d'èxit tant en la sor­tida de la crisi com en el bon posi­ci­o­na­ment una vegada n'hàgim sor­tit, és l'incon­for­misme, el tre­ball, la fe i la per­se­ve­rança.

I quins símpto­mes tenim per dir que podríem haver-nos ins­tal·lat en la crisi? El pri­mer de tots és una manca clara de com­bat. El govern i el país actua més a la defen­siva, a curt ter­mini, mirant molt més què poden per­dre a curt ter­mini que no què podríem gua­nyar a mig ter­mini.

Un exem­ple clar és el famós pla d'obres de Zapa­tero, en què hi hem gas­tat milers de mili­ons d'euros, i el resul­tat serà alguna plaça més endreçada, algun car­rer més ben pin­tat, però cap metre de fibra òptica, per exem­ple. Res de cara al futur, que ens ser­veixi per quan sor­tim de la crisi. I el resul­tat d'aquest estat men­tal pot ser la temp­tació de pen­sar que allò que ha estat el gran pro­blema, el tor­nem a aga­far com a gran solució.

Aviat podríem enyo­rar el temps de la bom­bo­lla immo­biliària, i no és inver­sem­blant pen­sar que no tar­da­rem gaire temps perquè inten­tin esti­mu­lar-la de nou. No veig cap intent de refor­mes per sor­tir de la crisi amb una infra­es­truc­tura empre­sa­rial, legis­la­tiva, for­ma­tiva, moder­nit­zada que faci pos­si­ble un gran incre­ment de pro­duc­ti­vi­tat, que és el nos­tre gran dèficit, i per­meti a les nos­tres indústries pren­dre el relleu de la bom­bo­lla immo­biliària.

De fet, totes les mesu­res pre­ses pel govern només van enca­mi­na­des a con­viure amb el que hau­ria de ser un estat incòmode per tot­hom i que aquesta inco­mo­di­tat generés ganes i força per sor­tir d'aquest estat depres­siu. Algu­nes mesu­res pal·lia­ti­ves que ens han pre­sen­tat com a tem­po­rals poden esde­ve­nir incen­tius perquè gran part de la població s'hi ins­tal·li.

Cometríem un error de per­cepció i d'estratègia si ens habituéssim en aquest estat perquè, mal­grat el que ens diuen, la nos­tra eco­no­mia ten­deix a dete­ri­o­rar-se encara més i, si hem pen­sat que només resis­tint cape­gem la tem­pesta amb un èxit rela­tiu, les ona­des més gros­ses encara podrien no haver arri­bat.

Segons un informe que publi­cava ahir el diari Expansión, la vul­ne­ra­bi­li­tat de l'Estat espa­nyol és molt pre­o­cu­pant. L'estudi, fet per la con­sul­tora Janus Capi­tal, diu que el 30% dels espa­nyols no estal­vien.

Un 46% reco­nei­xen que el seu endeu­ta­ment és massa ele­vat en relació als seus ingres­sos. I el 50% adme­tien que té difi­cul­tats per aten­dre el paga­ment de la hipo­teca. Si aques­tes dades són de quan el tipus d'interès ofi­cial és de l'1%, hi ha deflació, i les matèries pri­me­res, espe­ci­al­ment el petroli, són molt bai­xes, quan s'apu­gin els interes­sos i les matèries pri­me­res, que ho faran, ima­gini's què ens pot pas­sar.

Quan la rea­li­tat can­via tant, pot ser que només amb resis­tir no n'hi hagi prou. Cal ser molt més pro­ac­tius.