Opinió

Tribuna

Calamars

“Que un autor s'enfadi amb un crític és producte d'una idea equivocada de l'escriptura

Dino amb Jordi Gal­ves, que és un dels crítics més lúcids de la lite­ra­tura cata­lana (jun­ta­ment amb Ponç Puig­de­vall) i també l'autor del blog Un dia en les car­re­res. L'Anna ens diu que avui tenen cala­mars i, per tant, men­gem cala­mars: cala­mars a la romana de pri­mer, cala­mars a l'anda­lusa de segon i cala­mars amb car­xo­fes i cloïsses de ter­cer. Per postres no gosem dema­nar més cala­mars i men­gem el flam que ara fa la Susanna, i jo em penso que, des dels que feia la meva besàvia, no havia men­jat flams tan extra­or­di­na­ris.

Gal­ves diu una cosa que em sorprèn però que no m'hau­ria de sor­pren­dre. Diu que hi ha escrip­tors que s'han enfa­dat amb ell quan ha fet una crítica nega­tiva d'una obra seva. Per això m'adver­teix que, si mai li faig lle­gir algun text meu, ell em donarà la seva opinió encara que això hagi de com­pro­me­tre l'amis­tat.

Però això que sem­bla tan nor­mal, que un autor s'enfadi amb un crític, de fet és pro­ducte d'una idea equi­vo­cada de l'escrip­tura, que és la idea que allò que escri­vim expressa allò que som. Enfa­dar-se amb el crític és el símptoma d'una con­cepció de l'escrip­tura com a mera trans­missió d'uns con­tin­guts sub­jec­tius, com a retrat de la ima­gi­nació d'un cre­a­dor. A par­tir d'aquí, tota crítica al text ja s'inter­preta com una crítica a la per­sona.

L'autor es pot defen­sar dient que, si s'enfada, és perquè ha estat el crític qui l'ha ata­cat pri­mer quan li ha dit, per exem­ple, que és dolent com Care San­tos o pesat com Miquel de Palol. Però l'autor ha d'enten­dre que ell està sem­pre al ser­vei del text, i no a l'inrevés. Si el crític li mos­tra coses que no fun­ci­o­nen, ho ha de valo­rar per millo­rar el text més enda­vant, perquè l'ofici d'escriure implica estar dis­po­sat a rees­criure, si cal, durant tota la vida. Si el crític diu bar­ra­bas­sa­des que no ser­vei­xen per a res, sim­ple­ment ho ha d'igno­rar.

L'estadi que cal superar és el que Gabriel Fer­ra­ter des­cri­via al poema Lite­ra­tura com el de l'escrip­tor cala­mar. Al poema, el cala­mar s'expressa amb el seu “raig fi de tinta” i ho fa de dues mane­res prin­ci­pals: a través de “l'urc de no ama­gar-se gaire”, que vol dir la sin­ce­ri­tat directa, i a través de “la volup­tat for­mal”, que vol dir un estil espe­cial en el qual “fer-se encara veure, sub­jec­tiu”. Al final, el cala­mar de Fer­ra­ter mor devo­rat, perquè “l'ine­fa­ble el va temp­tar”.

L'ine­fa­ble, allò que no es pot expres­sar amb parau­les, pren mol­tes for­mes en la lite­ra­tura i les arts, i una de les més insi­di­o­ses és aquesta idea que el text expressa una part de la ine­fa­ble per­so­na­li­tat de l'autor. La con­clusió és mal lli­gada però ine­vi­ta­ble: a tots ens agra­den molt els cala­mars, però com més allu­nyem la nos­tra escrip­tura de les seves secre­ci­ons, millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia