Doctrina Botín

Més d'un amic, fre­turós d'una expli­cació, diu sobre el cas de la infanta “estic fet un gar­buix”, “veig el món a l'inrevés”, “tenia entès que els fis­cals acu­sa­ven, no que defen­sa­ven”, “creia que l'advo­cat de l'Estat havia de per­se­guir els defrau­da­dors”... Inten­taré esban­dir-los les cabòries: A).- En dret espa­nyol, i en la ban­cada de les parts acu­sa­do­res, hi ha o poden haver-hi el fis­cal, que acusa en defensa de la soci­e­tat; l'acu­sa­dor par­ti­cu­lar, que ho fa com a per­ju­di­cat directe i en interès propi (en aquest cas, l'advo­cat de l'estat en defensa de l'erari públic) i l'acu­sa­dor popu­lar (que busca justícia sobre la base d'un interès més abs­tracte i gene­ral). B).- El TS va trac­tar l'any 2007 el cas del ban­quer Botín i tres per­so­nes més, acu­sa­des, entre altres infrac­ci­ons, de 30 delic­tes con­tra la hisenda pública, amb la cir­cumstància que ni el fis­cal ni l'advo­cat de l'Estat (o sigui acu­sació pública i par­ti­cu­lar) apre­ci­a­ren cap con­ducta delic­tiva, pel que dema­na­ren l'arxi­va­ment de la causa, cosa a la qual s'opo­sava l'acu­sació popu­lar, que dema­nava més de cent anys de presó. L'alt tri­bu­nal, en una sentència sense pre­ce­dents, va dir que si el minis­teri fis­cal i l'acu­sació par­ti­cu­lar dema­na­ven l'arxi­va­ment de la causa, així s'havia d'acor­dar, per més que l'acu­sació popu­lar demanés obrir judici oral con­tra els impu­tats (Sentència de 17-12-2007). C).- Aquesta doc­trina –cone­guda d'ençà com a “doc­trina Botín”– va ser subs­tan­ci­al­ment rec­ti­fi­cada per les sentències de 8-4-2008 (cas Atutxa) i 20-1-2010, en con­ti­nuar el judici amb només l'acu­sació popu­lar. D).- En el cas de la infanta, el jutge Cas­tro va tirar enda­vant el pro­ce­di­ment mal­grat la tenaç i fer­re­nya defensa que d'ella fan els seus advo­cats, el fis­cal i l'advo­ca­cia de l'Estat, rao­nant que l'acu­sació popu­lar està prou legi­ti­mada atès que, com diu l'eslògan, Haci­enda somos todos, pel que el defrau­da­dor no només lesi­ona els interes­sos de l'erari públic, sinó el de tots els altres con­tri­bu­ents, obli­gats pel prin­cipi de soli­da­ri­tat a pagar els seus impos­tos. E).- L'advo­ca­cia de l'Estat diu, sem­pre en defensa de la infanta, que el Haci­enda somos todos no passa de ser un ele­ment publi­ci­tari orfe d'efec­tes jurídics. Tan­ma­teix, no sé quina lec­tura deu fer de la sentència del TS de 11-3-2014, que ense­nya que un delicte fis­cal, efec­ti­va­ment, reper­cu­teix en tot­hom, ja que, mal­grat que es digui que el per­ju­di­cat és només la Haci­enda Pública... no puede olvi­darse que la jus­ti­fi­cación de la pena específica radica en la inad­mi­si­ble vul­ne­ración de los prin­ci­pios de soli­da­ri­dad tri­bu­ta­ria inex­cu­sa­bles en una soci­e­dad democrática.