Referèndum? Quan vulguin

Cata­lu­nya ha posat en marxa aquesta set­mana la maquinària par­la­mentària que ha de bas­tir el marc jurídic de la nova república. Men­tres­tant, des de l'Estat espa­nyol les res­pos­tes són tres, i totes tres són vari­ants de l'uni­o­nisme. L'uni­o­nisme ranci ens llença per sobre la pico­na­dora judi­cial. L'uni­o­nisme guai ens pro­met una reforma de la cons­ti­tució que ens aflui­xarà una mica la cor­retja i pot­ser –només pot­ser– ens dei­xarà sor­tir els caps de set­mana, sem­pre que no tor­nem tard. L'uni­o­nisme democràtic –el que accepta el dret a l'auto­de­ter­mi­nació però que no vol la inde­pendència– ens asse­gura que acon­se­guirà un referèndum vin­cu­lant quan no han pogut ni tan sols for­mar grup par­la­men­tari propi a Madrid. El que trobo més sor­pre­nent de tot ple­gat, és aquesta insistència a convèncer els cata­lans inde­pen­den­tis­tes d'aban­do­nar el full de ruta enge­gat, i espe­rar que Madrid con­vo­qui un referèndum que hem dema­nat més de quinze vega­des sense èxit. Valo­rem molt la seva volun­tat i el seu espe­rit democràtic, però no poden pre­ten­dre que igno­rem el man­dat obtin­gut el 27-S i retro­ce­dim a la case­lla d'un dret a deci­dir que ja hem con­que­rit i exer­cit. Cata­lu­nya seguirà enda­vant amb el full de ruta cap a la república, però que tin­guin clar que –tal com s'ha expres­sat en innom­bra­bles oca­si­ons– estem dis­po­sats a atu­rar-ho tot en el precís ins­tant en què con­vo­quin un referèndum vin­cu­lant. Quan vul­guin.