Comunistes

Els lectors més veterans d'aquesta vella columna dòrica saben que l'autor –jo mateix– no s'estima gens la primera persona. Personalitzar en periodisme d'opinió és un art que només dominen els millors. I que deixa en evidència els pedants. La prudència més estricta aconsella evitar-lo. Però de tard en tard no es pot fer venir la troca d'una altra manera. Com avui. Ahir en un debat al gran món Basté Josep Manuel Busqueta, exdiputat de la CUP per imperatiu de pacte, va fer una defensa ardida del comunisme. Busqueta va apel·lar als aspectes positius de la doctrina. A la voluntat de canviar el món per a bé i als milers de comunistes que a la Catalunya i a l'Espanya franquistes van deixar-s'hi la pell. Això és tan cert com que el catecisme de Don Carlos i Don Federico, com en deien els seus coetanis per ací, no buscava sembrar la maldat sinó evitar-la. Com tantes i tantes doctrines postil·lustrades que volien salvar el gènere humà. Però això no ho explica tot. Ni de bon tros. Perquè, alhora i sinistrament, els defensors que es volien més coherents del comunisme van fer una estesa de morts i d'hisendes espectacular. Quantes víctimes es poden atribuir a Stalin? Per tot allò, pels crims que es van justificar amb la bandera, per l'enorme fracàs social de tota la jugada, es fa difícil entendre com hi ha gent que encara se'n proclama. Que el cristianisme ha fet mal i encara hi ha cristians, com recordava ahir Busqueta? D'acord. Per això cal demanar-nos sinceritat i humilitat. A tots plegats.