El plasma

Intu­eixo que els tes­tos de la ter­rassa de La Mon­cloa actu­al­ment deuen ser els més ben regats de la península, quan el seu llo­ga­ter no té altra feina en l'agenda i es pot dedi­car a tan alta empresa, men­tre con­tem­pla el galdós títol en fun­ci­ons. Quiet, man­te­nint les cons­tants vitals, el senyor de la casa espera, sense saber què, i desit­jant que res es mogui.

La infer­nal matemàtica elec­to­ral ha dei­xat Madrid en una intensa depressió política. Els números no qua­dren i caldrà inven­tar equi­li­bris dig­nes del millor funàmbul. En el ball de gala no n'hi ha prou d'acon­se­guir pare­lla, i cal una múlti­ple abraçada, que, fins i tot, pot ofe­gar. Mar­cat amb sang pels seus barons, un tal Sánchez ha ento­mat el des­a­fi­a­ment, quan pot­ser no li que­dava més remei, però res li asse­gura sor­tir de l'esco­mesa. Temps quasi impos­si­bles per a la política.

Men­tres­tant, a La Mon­cloa, Mari­ano Rajoy segueix para­lit­zat, amb l'agenda buida i les male­tes a mig fer. Igual com ha estat durant qua­tre anys, temps sufi­ci­ent per ali­men­tar la fama d'home-plasma i de gover­nant covard, incapaç d'afron­tar cap dels grans pro­ble­mes de les Espa­nyes i espe­ci­a­lista a con­ver­tir diàlegs neces­sa­ris en qüesti­ons judi­ci­als. Ara, víctima de la seva pròpia acti­tud, es troba que no li ofe­rei­xen res i ni tan sols volen par­lar amb ell.

En la sole­dat d'un pre­si­dent en fun­ci­ons només pre­o­cu­pat per si Cata­lu­nya mou algun peó, Rajoy manté el com­promís de seguir regant els gera­nis, no fos cas que també es moris­sin i no flo­ris­sin a la pri­ma­vera.