Accés febril

És pro­ba­ble que el cas dels tite­llai­res –en la línia de la tra­dició medi­e­val que res­cata al cap dels anys un García Lorca apas­si­o­nat dels tea­trets de put­xi­nel·lis– ser­veixi per tapar d'altres escàndols. Par­lem dels dos com­po­nents de Títeres desde Abajo i això fa que, en deter­mi­nats mit­jans, es doni més relleu al seu empre­so­na­ment que no pas a temes que afec­ten el cor de la cor­rupció i el des­ba­lles­ta­ment de l'estat democràtic. Pot­ser sí. Però, ¿no és aquest un exem­ple diàfan dels nivells de defa­llença democràtica a què ha arri­bat Espa­nya? Tot el cas d'aquests nois clama al cel en demanda del mínim que es pot exi­gir a una soci­e­tat moderna i res­pec­tu­osa envers el ciu­tadà i els seus drets, començant pel fet que el jutge que va decre­tar la presó és un exmem­bre de la poli­cia fran­quista, reci­clat després com a magis­trat, i aca­bant amb la bes­ti­esa que suposa engar­jo­lar dos artis­tes pel sol fet de dur a terme la seva pro­fessió.

No entraré a dis­cu­tir la seva defensa, perquè em sem­bla una inútil (i quasi asfi­xi­ant i inno­ble) pèrdua de temps. Són inno­cents perquè feien tea­tre, perquè tot el que deien es deia en el marc d'una ficció que ha estat vil­ment ter­gi­ver­sada. Les opi­ni­ons tam­poc no hau­rien de ser empre­so­na­des. El cas recent d'Erri de Luca ho cer­ti­fica. El novel·lista va dema­nar el boi­cot a la cons­trucció de la línia fèrria entre Torí i Lió, pri­mer en un arti­cle i després en un lli­bre on també recla­mava el sabo­tatge. El van acu­sar de pro­moure la violència i, final­ment, el van absol­dre, perquè no es va poder demos­trar que les seves idees fos­sin la causa dels atemp­tats soferts per la com­pa­nyia fer­roviària. Ell va dir: “Si la meva opinió és un delicte, no dei­xaré mai de come­tre'l.”

En el cas dels tite­llai­res també es mesura, com va dir De Luca en el seu moment, “la tem­pe­ra­tura de la lli­ber­tat d'expressió”. L'accés febril de l'auto­ri­ta­risme no minva amb la seva posada en lli­ber­tat (pro­vi­si­o­nal, és clar) ni, molt menys, amb les des­me­su­ra­des mesu­res cau­te­lars que els han estat impo­sa­des: sarcàsti­ques, pre­po­tents i anti­de­mocràtiques.