Ocurrències

Ches­ter­ton va defi­nir la democràcia com la dic­ta­dura de les estadísti­ques. I no li fal­tava pas part de raó. En qual­se­vol pro­grama de tele­visió, hi ha una franja a baix plena de per­cen­tat­ges sobre qual­se­vol qüestió. A par­tir d'una abs­tracció com els números, ens expli­quen quants pede­ras­tes hi ha per comarca, si tal o tal altre hau­ria de ser expul­sat de no sé on i quants anys, mesos i dies feia que no nevava a tal lloc. Ara que els fal­ten números per expli­car el que passa, han entrat en el ter­reny, igual d'abs­tracte, de les ocurrències. Així veiem, com tan bé sin­te­tit­zava un dibuix d'El Periódico, que la justícia triga vint anys per des­co­brir que a València hi havia cor­rupció i menys d'una hora per engar­jo­lar dos tite­llai­res, que encara deuen pen­sar: “Què collons hem fet?”; que el fet que una dipu­tada doni de mamar al Congrés mereixi por­ta­des; que hagi de dimi­tir algú per haver fet treure una làpida del memo­rial fei­xista, o que Alfonso Rus i la seva dona sem­blin dos figu­rants d'una de les geni­als astra­ca­na­des d'en Ber­langa. Resulta curiós que, anant tan mal dades, s'opti direc­ta­ment per les ocurrències per subs­ti­tuir la manca d'idees, la ine­ficàcia dels números davant la rea­li­tat i, fins i tot, el sen­tit comú (també cone­gut com a seny). Men­tres­tant, les coses seguei­xen el seu curs i no es fa esment a qüesti­ons com l'estra­nya coin­cidència que a Bar­ce­lona es pro­du­eix algun inci­dent curiós (roba­tori de coure, l'incendi dels túnels) just abans de les nego­ci­a­ci­ons amb el govern espa­nyol per la cessió dels trens. I amb això no vol­dria pas fer pen­sar en qual­se­vol escena d'El Padrino, però la coin­cidència no deixa de ser curi­osa. Com a mínim, penso que hau­ria de tenir més ressò que l'esmòquing d'en Pablo Igle­sias, el pen­ti­nat amb ras­tes de no recordo quin dipu­tat, la dis­tri­bució de tau­les (escons, també se'n diu pom­po­sa­ment) o les par­ti­des del Candy d'una vete­rana avor­rida. I el pit­jor de tot és que les ocurrències també es fan lloc en la il·lusió de tenir un país propi. Com aque­lla d'un regi­dor que va pro­po­sar dei­xar sense sou els fun­ci­o­na­ris que no fos­sin clara­ment inde­pen­den­tis­tes. Si les idees són fruit de la reflexió i els números, del càlcul, les ocurrències solen ser fruit de la ignorància. I, fran­ca­ment, la situ­ació política cada vegada em fa pen­sar més en un congrés de xim­ples de poble com aquells d'una pel·lícula de Woody Allen.