De quan érem poble

En el món actual, el lloc on ens retro­bem, sovint, els amics i cone­guts, amb un sen­ti­ment de poble a flor de pell, és en els enter­ra­ments. El rec­tor de la parròquia ho va dir molt bé en un dels dar­rers, quan va veure l'església plena: “Es nota que la per­sona que aco­mi­a­dem estava vin­cu­lada a Llo­ret de tota la vida.” Es trac­tava del comiat de Teresa Pons Soler, la Ter­sita de Can Sabata, nas­cuda en una de les masies més pròximes al nucli urbà, inte­grada, més tard, al pai­satge humà del cen­tre de la vila en casar-se a Cal Schi­lling, una família de ser­ra­llers ben arre­lada a la nos­tra història tot i els seus ante­ce­dents cen­tre­eu­ro­peus. Es podria dir, també, d'altres casos. L'enter­ra­ment, quan és de gent cone­guda i apre­ci­ada, es presta, a més, a comen­ta­ris entre els assis­tents sobre el mort i els temps pas­sats. En una altra de les dar­re­res exèquies a les quals he assis­tit, a la sor­tida, fèiem recompte, amb els amics, de l'ambi­ent del Llo­ret d'abans. Havíem aco­mi­a­dat en Vicenç Fornés Trias, un veí del meu car­rer de Sant Josep, en temps de la infan­tesa, que ara vivia, però, en un altre barri. En aquell temps, el car­rer estava domi­nat per un estol abundós de cri­a­tu­res de diver­ses famílies que coneixíem pel sobre­nom: Ca l'Ale­gret, Can Ganga, Can Pexaia... Els vai­lets, sobre­tot, eren força moguts. En Vicenç Ale­gret, que en pau reposi, va pas­sar a la història per un fet que podia haver estat tràgic i només va aca­bar amb un ensurt. Un grup de mai­nada, un dia, jugava a bale­tes en ple car­rer. Els uns feien broma de la mala pun­te­ria dels altres. En Vicenç, tot d'una, els va dir: “Voleu veure com jo, d'una sola tirada, trec totes les bale­tes de dins del cer­cle?” Davant la sor­presa dels com­panys, va entrar a casa seva, apro­fi­tant que no hi havia ningú, va pujar cap a dalt, va aga­far l'esco­peta de cacera del seu pare, la va car­re­gar, va sor­tir a la fines­tra i la gran sort dels espec­ta­dors va ser que no va tenir prou força per posar tota la culata al damunt de l'ampit de l'ober­tura i apun­tar cap a baix. Només va fer sor­tir tímida­ment el canó, que va que­dar apun­tant enlaire, va prémer el gallet i es va sen­tir un tret impo­nent que va alar­mar tot el veïnat. Va escros­to­nar un tros del bran­cal de la fines­tra. Quan els veïns, assa­ben­tats del que havia pas­sat, el bus­ca­ven, no el tro­ba­ven enlloc. Espan­tat, s'havia ama­gat en un armari i no el van loca­lit­zar fins després. Vam recor­dar aquest i altres fets amb un punt de nostàlgia, men­tre dèiem adéu a ell i a uns temps irre­pe­ti­bles de quan encara érem poble.