Tribuna
El desconcert europeu
Europa passa proves d'alt voltatge que posen dificultats a la seva capacitat de resistència. La Unió Europea, contràriament al que es pot pensar, ha arribat fins aquí perquè ha sabut administrar la complexitat, ha negociat dies i nits senceres per assolir acords, ha fet vestits a mida quan les situacions d'alguns estats semblaven no poder-se reconduir. Europa és un gran tauler de flexibilitats compartides a redós de les decisions preses per les seves institucions.
No n'ha sortit cap Estat des que el 1957 es firmà el Tractat de Roma amb els seus primers sis socis fundadors. Tampoc se n'ha expulsat cap. La resolució de David Cameron de convocar un referèndum sobre la sortida de la Gran Bretanya de la UE (Brexit) és un dels problemes més actuals. Serà el segon referèndum britànic per fixar la posició sobre Europa. L'anterior se celebrà el 1975 amb un suport del 67% a favor de romandre a Europa.
El Regne Unit no s'ha sentit mai còmode a Brussel·les. Quan estava fora volia entrar-hi i quan ha estat dins ha qüestionat la seva permanència. És natural que molts governs europeus estiguin cansats d'aquest europeisme d'interessos més que de conviccions. El fet és que la sortida de la Gran Bretanya seria molt perjudicial per a Europa i també per als mateixos britànics. S'intentarà fer un altre vestit a mida però arribarà un punt en què no es podran fer més concessions si s'altera la naturalesa del que representa Europa respecte al moviment de persones i el tracte igualitari que mereixen, visquin on visquin dels 28 països de la Unió.
Vivim moments de desconcert a Europa. No només per la possible marxa de la Gran Bretanya sinó pels nous fronts interns i externs oberts en els darrers dos anys. Les relacions amb la Rússia de Putin són molt precàries a causa de les tensions a la part oriental d'Ucraïna, el Donbass, que encara comporten una sèrie de sancions econòmiques que perjudiquen les dues parts. El front oriental ha estat problemàtic per a la UE des de l'ampliació que incorporà els països que durant més de 40 anys formaren part de la zona d'influència soviètica. Malgrat tot, és tal la interdependència d'Europa i Rússia, pesen tant el records de les tragèdies bèl·liques del segle passat, que no és probable una escalada inesperada del conflicte.
El principal problema que mina la salut política europea té un caire humanitari. L'entrada de més d'un milió de refugiats a Alemanya l'any passat ha creat un conflicte de tal magnitud que la possibilitat que Angela Merkel acabi el mandat com a cancellera comença a ser discutible. L'allau de centenars de milers de refugiats o immigrants que provenen de l'Afganistan, Síria, el Pakistan travessen l'Anatòlia i es concentren a Turquia, el Líban o Jordània tot esperant fer un salt cap a Europa entrant per Grècia i anar pujant fins als països més acollidors. El drama humà d'aquests centenars de milers de persones ha influït en la política en dues direccions. La primera és la de remoure la consciència ciutadana davant el sofriment de tanta gent que fuig de la gana, la guerra o la persecució. Merkel ha situat per davant l'aspecte humanitari i s'ha jugat el seu indiscutible lideratge.
Però l'altra cara de l'entrada massiva de forasters és el creixement constant dels partits xenòfobs que condicionen molts governs de l'Europa central i nòrdica, fins al punt que països tan oberts com ara Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Holanda i França estan canviant les seves polítiques sobre el dret fonamental d'asil reconegut per totes les declaracions universals dels drets humans.
El trastorn polític causat per la presència cada vegada més forta de minories arribades com a conseqüència de les guerres en les quals Occident ha participat activament és una malaltia europea que si no es cura a temps pot portar a la desintegració total o parcial d'un dels avenços polítics que Europa ha exportat al món. La baixa natalitat europea i l'estancament econòmic des de fa bastants anys hauria de fer reflexionar els governs europeus que la immigració no és cap problema sinó una solució. Penso en l'èxit de la ciutat de Toronto quan va obrir les portes als forasters i avui és un dels grans centres econòmics i polítics de l'Amèrica del Nord. També en la facilitat dels Estats Units per sortir de les seves crisis confiant en la saba humana que contínuament ha fet possible la rejoveniment d'un gran país.
Europa pot superar l'estat de desconcert en què es troba. Una de les claus és acceptar l'altre, el nouvingut, convidant-lo a compartir els deures i els drets que li permetran conviure entre tots. Si tots fallem en aquest punt ens haurem apartat d'aquella idea que ha fet d'Europa la zona més atractiva del món.
