Mentides habituals

N'hi ha que s'han cre­gut de debò que res no és veri­tat ni és men­tida, que ni tan sols depèn del color del vidre amb què es mira, sinó de les vega­des que ets capaç de repe­tir-ho, i dels pode­ro­sos alta­veus que tens per nor­ma­lit­zar-ho als men­ja­dors de les cases, als des­pat­xos, als bars, als mer­cats de barri, al car­rer. Sor­pre­nent­ment, els defen­sors de l'Espa­nya eter­na­ment unida, que són pode­ro­sos, mani­fes­ten un amor apas­si­o­nat per aquest meca­nisme d'alquímia retòrica. No deuen tenir en gran valor els seus argu­ments, ni deuen veure un gran capi­tal en els 300 anys d'història unitària espa­nyola, perquè acom­pa­nyen sis­temàtica­ment el seu dis­curs de men­ti­des –grans i peti­tes– repe­ti­des com­pul­si­va­ment, pre­me­di­ta­da­ment i dis­ci­pli­na­da­ment per jus­ti­fi­car la seva acti­tud.

Per això Mari­ano Rajoy, quan es posa el bar­ret de defen­sor de la uni­tat d'Espa­nya, de la sobi­ra­nia espa­nyola i de la lega­li­tat, sem­pre afe­geix al paquet la “igual­dad de todos los españoles”, aque­lla igual­tat de la qual són tes­ti­mo­nis, entre altres, el con­cert basc, l'espoli fis­cal català, el rei Joan Car­les, el difunt Emi­lio Botín i uns quants cen­te­nars d'indul­tats pel govern. També per això Pedro Sánchez empas­tifa el seu dis­curs amb allò de la “crisi de con­vivència a Cata­lu­nya”, de la mateixa manera que Rivera i Fernández Díaz assi­mi­len la inde­pendència votada i gua­nyada a les urnes a “tren­car la con­vivència” i “sor­tir d'Europa”. Aquesta Europa que era de 12 i ja va pels 28 (i pujant) i que va engo­lir la reu­ni­fi­cació ale­ma­nya en dos dies a pesar de tots els trac­tats.

Això d'Europa també ho diu el minis­tre Mar­ga­llo, el del viatge etern per la galàxia, que acaba d'ampliar reper­tori amb una nova fal·làcia, habi­tual en el dis­curs des­a­com­ple­xa­da­ment poca­ver­go­nya de Rivera, quan pro­paga la idea que a la soci­e­tat cata­lana no hi ha lli­ber­tat, que es veta els no inde­pen­den­tis­tes, que no se'ls dóna veu. El minis­tre n'ha dit “mur de silenci”, però si avui, demà o demà pas­sat poseu la ràdio o la tele o feu tertúlia de cafè veu­reu que és pura men­tida. Una més. Una de tan­tes. Sense cap ignorància, amb tota la pre­me­di­tació.