Europeisme en crisi

L'euro­pe­isme més con­vençut, amb pro­funda vocació con­ti­nen­ta­lista, que beu de la tra­dició del cata­la­nisme que sem­pre ha mirat més amunt de Sal­ses, s'està que­dant sense argu­ments. La Unió Euro­pea li està segant la gespa sota els peus amb el tracte igno­miniós dis­pen­sat als refu­gi­ats. Els mili­tants euro­peis­tes estan deser­tant a un ritme equi­va­lent a l'arri­bada de deman­dants d'asil per Grècia. Els que encara es resis­tei­xen a aban­do­nar la idea que només des de la cons­trucció euro­pea es pot fer front als rep­tes del segle XXI fan una crida des­es­pe­rada perquè Europa no els aban­doni. Cons­trucció? Si Europa es des­cons­tru­eix! Cada dia costa més ser euro­pe­ista. Si ja va ser arris­cat el 2012, ¿qui s'atre­vi­ria avui a pre­miar la UE amb un Nobel de la Pau? El comitè noruec va argu­men­tar el premi per “l'èxit de la seva lluita en favor de la pau i la recon­ci­li­ació, la democràcia i els drets humans”. ¿Com casa això ara ambla demanda del pre­si­dent del Con­sell Euro­peu, Donald Tusk, perquè siri­ans, ira­quians i afga­ne­sos que fugen de con­flic­tes bèl·lics no vin­guin a bus­car aixo­pluc en sòl comu­ni­tari? ¿Com és com­pa­ti­ble la “lluita en favor dels drets humans” amb el tan­ca­ment de la porta dels Bal­cans, fet que aboca la gent a llançar-se al mar? ¿Com s'entén la depor­tació indis­tinta d'immi­grants mal ano­me­nats econòmics i de refu­gi­ats, infrin­gint inclús la pròpia legis­laciói traint els pro­pis valors fun­da­ci­o­nals? No es pot ser euro­peu i par­lar de valors sense enver­me­llir en un con­ti­nent lide­rat pel con­ser­va­do­risme aus­tro­hon­garès amb tics xenòfobs.

Tur­quia. Hem entre­gat les claus del flux migra­tori a Ankara, que vol entrar al club. Ben­vin­guda Tur­quia, però no aquesta, la del xan­tatge i el mer­ca­deig amb refu­gi­ats a canvi de diners i d'exi­mir els turcs de la neces­si­tat de visat; no la Tur­quia que opri­meix el kurd, que nega el geno­cidi armeni, que tanca xar­xes soci­als a pler, que intervé dia­ris... D'estats com l'espa­nyol, que fa tan­car dia­ris, que té pre­sos polítics i que uti­litza el cla­ve­gue­ram per a fins polítics, ja n'hi ha un, a dins de la UE.