Carn fresca

En uns temps en els quals la infor­mació pesa més que les ide­o­lo­gies, l'Església catòlica no té més remei que enfron­tar-se a la seva rea­li­tat. Els casos d'abu­sos a menors que apa­rei­xen un dia sí i l'altre també en són un bon exem­ple. Els delic­tes que ha reco­llit la premsa sobre els col·legis Maris­tes en són un altre bon exem­ple. Com molt bé reflec­teix la magnífica pel·lícula Spot­light, ja no es tracta de casos aïllats ni d'allò de les pomes podri­des, és un mal sis­temàtic que ha comp­tat amb el silenci còmplice de les auto­ri­tats reli­gi­o­ses, en el cas que no hi esti­guin invo­lu­cra­des direc­ta­ment. Els ene­mics de la ins­ti­tució ja no són l'anti­cle­ri­ca­lisme ni els revo­lu­ci­o­na­ris men­ja­ca­pe­llans, ni els empe­ra­dors idòlatres. El seu prin­ci­pal ene­mic són ells matei­xos, els fets objec­tius que s'impo­sen amb tos­su­de­ria. Els qui jus­ti­fi­ca­ven la sag­nant repressió fran­quista van callar com covards els seus vicis que ata­ca­ven pre­ci­sa­ment els més dèbils, la mai­nada. Hi ha casos per­tot arreu, i amb més virulència als llocs on han estat més ben aco­llits, com a Bos­ton, Irlanda o l'Estat espa­nyol. Recordo per­fec­ta­ment un capellà dels Sale­si­ans de Ripoll de la mei­tat dels anys sei­xanta. Es feia dir Don Fran­cisco i era dels pocs que no pegava, ni humi­li­ava amb insults, ni cas­ti­gava amb cru­el­tat els alum­nes, tal com feien els altres cape­llans. El tenien rele­gat a donar clas­ses de religió i una de les coses que expli­cava era que es podia pecar de paraula, obra i pen­sa­ment. Evi­tar el pecat de paraula era rela­ti­va­ment fàcil, n'hi havia prou amb callar davant deter­mi­na­des con­ver­ses amb els com­panys. El pecat d'obra, pels temps que cor­rien i per l'edat que teníem, era sen­zi­lla­ment invi­a­ble. Ara bé, com podíem evi­tar el pecat de pen­sa­ment quan érem un sac d'hor­mo­nes i la natura pre­nia el seu propi camí? Aquest tal Don Fran­cisco era també el con­fes­sor, i recordo com si fos ara que men­tre escol­tava els supo­sats pecats la seva mà s'introduïa per dins el coll de la camisa men­tre ens feia mas­sat­ges a l'esquena inten­tant arri­bar al més avall pos­si­ble. Hi ha un acu­dit que explica que el Pare, el Fill i l'Espe­rit Sant es tro­ben per orga­nit­zar les vacan­ces. El Pare diu: “Podríem anar a Pales­tina.” El Fill res­pon: “Ni par­lar-ne. A mi em porta molts mals records.” Lla­vors el Pare diu: “Molt bé, doncs anem a Roma.” I l'Espe­rit Sant mani­festa con­tent: “Va, va, anem a Roma, que no hi he estat mai.”