Els militars

Diven­dres pas­sat, en un dels home­nat­ges a les vícti­mes dels atemp­tats de l'11-M, Mari­ano Rajoy es va veure en la devoció de retre culte als mili­tars. L'11-M n'hi va haver pocs, perquè no calia i perquè la segu­re­tat de l'Estat en qüesti­ons civils està exac­ta­ment en mans de cos­sos civils. Tret de la Guàrdia dita Civil, que encara és una excepció. Rajoy va elo­giar-los fins al per­cus­sor del Cetme. La can­tata era en rea­li­tat un des­greuge que apun­tava con­tra Ada Colau. Perquè l'alcal­dessa de Bar­ce­lona es va enca­rar als ofi­ci­als de l'estand cas­trense del Saló de l'Ense­nya­ment dient-los que hi ha uns altres espais on els seus him­nes no desen­to­na­rien tant. Més enllà de la coïssor paci­fista, que, agradi o no agradi, és tan lícita com qual­se­vol altra, hi ha unes altres con­si­de­ra­ci­ons. L'exèrcit a Espa­nya, en efecte, s'ha moder­nit­zat, etcètera. Els seus coman­da­ments s'han inte­grat a l'OTAN, par­len anglès i veuen món. Els seus sol­dats, de paga i pro­fessió, com va recal­car Rajoy, fan mis­si­ons més o menys rei­vin­di­ca­bles a l'Iraq, Tur­quia, Mali, Somàlia i el Líban. Els espa­nyols poden estar-ne poc o molt orgu­llo­sos. Però Cata­lu­nya és un altre “espai”. Ací els mili­tars repre­sen­ten amb orgull la defensa de la uni­tat de la pàtria que els atorga la Cons­ti­tució. Con­tra qui? Aquesta és la pre­gunta. A les caser­nes l'idi­oma del car­rer és un detall pres­cin­di­ble i his­sen ban­de­res enor­mes dels seus pares per demos­trar qui mana. Senyor Rajoy, segons qui no par­ti­cipa dels seus home­nat­ges. Ningú és per­fecte.