Arqueologia industrial

És sabut que una de les imat­ges de
referència per a la gent del Bar­ce­lonès Nord encara al cel i reclama l'atenció: és la figura de les Tres Xeme­ne­ies, vora mar i prop de la desem­bo­ca­dura del Besòs, allà on Sant Adrià i Bada­lona fan fron­tera. Són força altes i pot­ser no són esvel­tes, fins són pobres, des que es buidà gran part de l'inte­rior, però for­men part de la història d'un temps d'indus­tri­a­lit­zació i tenen la cali­desa humana de figu­rar en la crònica del movi­ment obrer de la comarca.

El lito­ral del Bar­ce­lonès és ric en res­tes del pas­sat indus­trial i no és deba­des que el pri­mer tren de la Península tingués el traç paral·lel al mar, unint Bar­ce­lona i Mataró, un dels prin­ci­pals con­junts pro­duc­tius del segle XIX, quan es jugà la Revo­lució Indus­trial a Cata­lu­nya. Al nord de la capi­tal, Poble­nou, Sant Adrià, Bada­lona i Mont­gat tre­na­ren un con­junt de grans inge­nis, fins que la zona arribà a ser cone­guda com “la Manc­hes­ter cata­lana”. Els bar­ris obrers, a vega­des amb una pri­mera etapa de bar­ra­quisme, s'esten­gue­ren per la comarca i, després, els ate­neus i els dos com­pe­ti­dors ideològics, l'anar­quisme i el comu­nisme. Niu de l'esquerra, la zona fou cas­ti­gada pel fran­quisme, que fins s'atreví a con­ver­tir el Camp de la Bota en tri­but de sang, on els assas­si­nats legals com­plien la maca­bra esce­no­gra­fia. Però també fou allà on es for­ma­ren els nuclis de resistència anti­fran­quista i on Manuel Fernández Márquez, l'abril del 1973, rebia el tret mor­tal d'un fusell en mans d'un agent vin­gut de Valla­do­lid, durant les vagues de la Tèrmica.

A la Tèrmica del Besòs, el 1966, es començà a ele­var l'estruc­tura de les tres xeme­ne­ies, de dos cos­sos de noranta metres cadas­cuna i amb vint metres afe­gits quan el males­tar dels pobles veïns –la revolta del “pol­vi­llo negro”– imposà la força de la pro­testa. La Tèrmica fun­cionà fins al 2007 i el 2010 es tancà defi­ni­ti­va­ment la cen­tral. Endesa buidà la majo­ria de naus i l'inte­rior de “les tres maries”, i només l'acció popu­lar acon­seguí que no es der­ro­ques­sin les xeme­ne­ies. Com un monu­ment a una història pro­pera, calia sal­var la imatge que,
final­ment, ha estat reco­ne­guda com a bé cul­tu­ral d'interès local, després que un
referèndum ciu­tadà en dema­nava el sal­va­ment, amb un 82% de vots a favor. Enguany, un dar­rer intent d'Endesa d'ender­ro­car les xeme­ne­ies ha estat atu­rat.

Les tres xeme­ne­ies, junt amb el Pont del Petroli i uns edi­fi­cis sin­gu­lars que foren les grans fàbri­ques de la indus­tri­a­lit­zació i ara mal­den per sal­var-se, recon­ver­ti­des en equi­pa­ments soci­o­cul­tu­rals, for­men els rics refe­rents d'un temps superat, pot­ser per­dut, que cal pre­ser­var en la memòria, com ele­ments fona­men­tals d'un segle i mig de la nos­tra història col·lec­tiva. Arque­o­lo­gia indus­trial i crònica d'una època.