Les hores d'oci

Afi­ci­o­nats del PSV Eind­ho­ven van humi­liar l'altre dia unes cap­tai­res, a Madrid, llançant-los mone­des i fent-les córrer per aju­pir-se a reco­llir les engru­nes. Uns hoo­li­gans de l'Arse­nal van fer una cosa sem­blant a un pido­laire a la plaça Reial de Bar­ce­lona. Uns i altres van repe­tir aquest gest, com un luxe capriciós que es per­met el ric per omplir les hores d'oci. Afi­ci­o­nats que aga­fen un avió per anar a veure un dels grans espec­ta­cles de mas­ses d'aquesta Europa, el fut­bol de Cham­pi­ons, neces­si­ten far­cir d'escarni i menys­te­ni­ment la seva experiència. Com si no en tin­gues­sin prou. Pot­ser el fet que siguin afi­ci­o­nats estran­gers dins d'aquesta Europa que trenca xar­xes i suports fa que, des d'aquí, els puguem asse­nya­lar amb més fruïció. Però les dues esce­nes me n'han recor­dat una altra: una vegada, al tren, un home cadavèric inten­tava ven­dre els seus moca­dors de paper. Uns xavals n'hi van aga­far un i li van enge­gar, com qui ha obtin­gut un tro­feu de caça: “Ha gua­nyat vui­tanta cèntims!” Quan el motiu de la indig­nació queda lluny la consciència s'espolsa amb més ale­gria les con­tra­dic­ci­ons, les matei­xes que avui tra­ves­sen Europa de punta a punta, fins a dibui­xar una geo­gra­fia de la infàmia: Les­bos, Lam­pe­dusa, Ceuta, Calais, Ido­meni...

No fa gaire el diari Libération va
dedi­car un espe­cial duríssim sobre
els camps de refu­gi­ats de Calais i la mirada a un cos­tat que estava tenint França. I aquí, com que Calais queda prou lluny, com tants d'altres llocs, es repe­teix la mirada a una altra banda. La reacció a aquesta crisi huma­nitària és, pel que fa a les mane­res, cosina ger­mana de la reacció al dal­ta­baix econòmic de la Unió Euro­pea els anys pre­ce­dents: pegats i fugi­des enda­vant. Per això, mal­grat totes les con­tra­dic­ci­ons i les difi­cul­tats de les solu­ci­ons, cal alçar la veu, cal seguir bus­cant
pos­si­bi­li­tats d'espe­rança. N'hi ha d'haver: més que res per no aca­bar impertèrrit davant el drama i un dia, tro­bar-te matant el temps llançant molles de pa a aquells que no tenen res, com si fos­sin coloms.