HHH: Banyoles salvatge

Últi­ma­ment estem cele­brant uns quants ani­ver­sa­ris d'una certa con­sistència en el món musi­cal
català –trenta anys, vint-i-cinc anys... ja tenim
una història–, però hi ha altres ani­ver­sa­ris que pas­sen més des­a­per­ce­buts, en part perquè resul­ten incòmodes o són poc popu­lars, en part també perquè els seus pro­ta­go­nis­tes no tenen cap mena de ganes de cele­brar-los. Aquest seria el cas del grup banyolí HHH, banda pio­nera del hard­core a l'Estat i amb una certa repu­tació inter­na­ci­o­nal, que l'any pas­sat hau­ria fet trenta anys –enguany els fa el seu debut en vinil: Inte­lec­tual punks–, si no fos perquè el trio va ofe­rir el seu últim con­cert el 31 de juliol del 1993 al cen­tre cívic del barri bar­ce­loní de Bon Pas­tor, amb 24 Ideas, el grup de Jordi Llan­samà, fun­da­dor del segell BCore.

HHH va ser un grup no apte per a oïdes escru­po­lo­ses, prac­ti­cant d'un punk-hard­core sorollós, acce­le­rat i anti­virtuós en què des­ta­cava el seu pecu­liar sen­tit de l'humor: apa­rent­ment, HHH són sigles maca­bres (Harina de Hue­sos Huma­nos) i el títol del seu pri­mer elapé, A por ellos... que son muc­hos y están super cac­has!! (1990) –27 temes en uns 25 minuts– paro­di­ava el del tri­om­fant disc en directe de Loqui­llo y Los Tro­glo­di­tas (¡A por ellos...! que son pocos y cobar­des) publi­cat un any abans. Però pro­ba­ble­ment HHH va fer el cim de la paròdia musi­cal amb un tema inclòs en el seu disc com­par­tit (Homo homini lupus, 1991) amb el grup basc Vitu's Dance. La perla en qüestió es titula El heavy no es vio­len­cia i aspira a ser la cançó més odi­ada pels hea­vies sense sen­tit de l'humor.

Àlex, Marc i Koki, o sigui HHH, van anar sem­pre al seu aire, per canals rigo­ro­sa­ment alter­na­tius, i tota la seva obra es resu­meix sense pro­ble­mes en dos CD: els que for­men la seva Dis­co­grafía com­pleta, publi­cada el 2008 per BCore, segell que també ha sal­vat de l'oblit l'obra d'altres grups més o menys con­tem­po­ra­nis del trio banyolí com ara L'Odi Social, Kan­grena i Anti/Dog­ma­tikss. Per aca­bar de com­pli­car les coses als futurs musicòlegs punks, els tres com­po­nents de HHH també van man­te­nir actius, simultània­ment a la banda mare, un pro­jecte de trash metal i cros­so­ver (Overthhh­row) i encara un altre de hard­core melòdic (Rouse). Trenta anys després, HHH i el seu lle­gat con­ti­nuen vius, encara que no ho pre­ten­guin. Bus­queu la seva música per les cata­cum­bes de la xarxa.