No ens representen?

En moments de cri­sis polítiques greus, solen alçar-se veus indig­na­des i rebels, veus que qüesti­o­nen amb una rotunda radi­ca­li­tat el sis­tema de poders esta­blert. “Que se'n vagin tots!”, per exem­ple, és un crit que s'ha fet sen­tir més d'una vegada. De raons per mos­trar-se dece­but amb el règim polític actual i els seus pro­ta­go­nis­tes no en man­quen. Només cal pen­sar en la quan­ti­tat de casos de cor­rupció que es van este­nent per tot el ter­ri­tori esta­tal. Ara bé, el remei pot­ser és pit­jor que la malal­tia. I és que les pos­si­bles alter­na­ti­ves a l'ano­me­nada “casta” o “classe política” que s'han assa­jat al llarg de la història són poc con­vin­cents des d'un punt de vista democràtic. “Si se n'anes­sin tots”, què hi podria haver en el seu lloc? Un govern de mili­tars? Un govern d'experts tecnòcra­tes? Un govern teocràtic? O un govern dels diners? No sem­bla que cap d'aques­tes opci­ons pugui apor­tar res de bo a la ciu­ta­da­nia –o res de subs­tan­ci­al­ment millor que el sis­tema de par­tits polítics tal com el conei­xem. Però això evi­dent­ment no jus­ti­fica el man­te­ni­ment resig­nat d'aquest sis­tema, ni de bon tros.

El pro­blema és de matís i, per tant, demana una mica de sub­ti­lesa, que per cert és una vir­tut que escas­seja espe­ci­al­ment en els períodes de crisi i tur­bulències. Entre el nihi­lisme polític que per exem­ple comença a des­fer­mar-se en forma de dis­cur­sos xenòfobs a Europa, d'una banda, i els mots d'ordre que ho vol­drien dei­xar tot igual perquè, com diuen, “no hi ha alter­na­tiva”, d'una altra, en rea­li­tat exis­teix un espai immens per recórrer. Però, al meu enten­dre, la qüestió fona­men­tal no radica en con­cen­trar tota la fúria con­tra la “casta política” en abs­tracte, sinó en enten­dre que sovint un acaba tenint els polítics que es mereix. Sense pre­ten­dre un exer­cici d'auto­cul­pa­bi­lit­zació, la ciu­ta­da­nia ha de pren­dre consciència, com de fet n'ha pres a través de totes les marees i movi­ments soci­als que han irrom­put dar­re­ra­ment, del seu poder ina­li­e­na­ble. I aquest “poder ina­li­e­na­ble” forma part de la defi­nició mateixa de “ciu­ta­da­nia” que pro­po­sava Han­nah Arendt el segle pas­sat: “El dret a tenir drets.” Se'ns dirà que tot ple­gat no és més que retòrica. I que això dels drets està essent sis­temàtica­ment refu­tat al seu bres­sol, a Europa, quan els refu­gi­ats siri­ans es con­ver­tei­xen en moneda de canvi i són envi­ats mas­si­va­ment a Tur­quia per la Unió Euro­pea. Amb tot, la res­posta a aquesta rao­na­ble objecció també ha de ser con­tun­dent: la retòrica dels drets esdevé una for­mi­da­ble arma d'auto­de­fensa popu­lar quan jus­ta­ment és incor­po­rada i acti­vada per part de la població. Les grans con­ques­tes soci­als al llarg de la història han estat ori­en­ta­des i guia­des pels ide­als de la “retòrica dels drets”.

Si de debò Cata­lu­nya està vivint ara mateix un procés cons­ti­tu­ent, caldrà repen­sar molt seri­o­sa­ment el paper de la ciu­ta­da­nia en relació amb la política. I a part dels ide­als democràtics –o pre­ci­sa­ment arran de la seva ins­pi­ració–, serà impor­tant con­si­de­rar qui­nes són les millors fórmu­les con­cre­tes per garan­tir que els repre­sen­tants elec­tes no aixe­quen la camisa als elec­tors repre­sen­tats. Això, com és obvi, no només es pot asse­gu­rar mit­jançant les urnes cada qua­tre anys. El filòsof Jean-Jac­ques Rous­seau se'n fotia, i amb raó, dels pobles que només són lliu­res quan voten... A més, serà impor­tant dis­se­nyar pro­ce­di­ments perquè hi hagi veri­ta­bles ren­di­ci­ons de comp­tes i con­trol ciu­tadà de la tasca política. La tra­ducció d'aquesta pre­missa a la rea­li­tat dema­na­ria més esforç i exigència a la ciu­ta­da­nia, com ara la seva par­ti­ci­pació en assem­blees de barri. I també modi­fi­ca­ci­ons en el fun­ci­o­na­ment del sis­tema de par­tits, com ara les llis­tes ober­tes. Tot comp­tat i deba­tut, per tal que qui ens repre­senti pugui dei­xar de fer-ho si no ens repre­senta prou bé.