Per compartir

D'un temps cap aquí sovin­te­gen a la premsa notícies que infor­men que la poli­cia ha tro­bat un home o una dona morts des de feia més d'un any a casa seva. Sense sig­nes de violència. L'última l'hem cone­guda aquesta set­mana pas­sada. Una dona de Val­di­lecha, un muni­cipi de tres mil habi­tants dels vol­tants de Madrid, que feia més d'un any que no l'havia vista ningú, que ningú la tro­bava a fal­tar, que ningú sabia si se n'havia anat del poble, que ningú la recla­mava per a res. És ben trist! Quan la poli­cia entra en aques­tes cases ho troba tot intacte, s'hi ha atu­rat el temps. En aquest cas, la dona jeia al sofà on la va atra­par la mort, vagin a saber si dor­mint o no. I quan la poli­cia acce­deix a aquests habi­tat­ges nor­mal­ment és perquè hi ha algun veí que diu que fa temps que no el/la veu. Si a això hi afe­gim que són per­so­nes que viuen soles i que si tenen família no s'hi volen rela­ci­o­nar de cap manera –com segons sem­bla era el cas–, tenim una situ­ació de soli­tud, aïlla­ment i inco­mu­ni­cació abso­luta. Que pot­ser és vol­guda, no es pen­sin. Hi ha mol­tes per­so­nes que tro­ben que val més estar sol que mal acom­pa­nyat. Què volen que els digui: són fets que fan pen­sar. Vivim en l'era de les comu­ni­ca­ci­ons i es posa cada dia de mani­fest que estem més des­con­nec­tats i inco­mu­ni­cats que mai. Que no sabem qui són i què neces­si­ten –si és que neces­si­ten res– els nos­tres veïns o fins i tot els amics o els parents! Inco­mu­ni­cació que em porta a pen­sar en el fet de morir sol. Si no ens fa cap gràcia morir, menys ens en fa afron­tar-ho sols. A diferència del nos­tre nai­xe­ment que nor­mal­ment quan tra­iem el cap hi ha com a mínim dues per­so­nes, en el moment de la mort estem sols. Morir-se fot, però alleuja saber que hi haurà algú que es pre­o­cu­parà de tu, que vet­llarà perquè el teu comiat sigui al més digne pos­si­ble. Crec que és un últim dret que no se li pot negar a ningú. Ara, també cal res­pec­tar el que se'n vol anar sol, sense fer soroll, però trobo que la vida –i la mort en forma part– és per com­par­tir-la.