Confusió

Per mol­tes vol­tes que hi vul­guem donar, només hi ha un camí per arri­bar on sigui que hàgim mar­cat la nos­tra meta: tre­ball i dis­ci­plina. No hi ha dre­ce­res que val­guin. Ni tam­poc excu­ses, ni vare­tes màgiques. Per fer una cosa ben feta, s'hi han d'inver­tir hores. Si la volem fer de manera excep­ci­o­nal, ja podem anar mul­ti­pli­cant les hores per cent o per mil. Sem­pre ens podem excu­sar en el fet que algú altre té més talent o que té faci­li­tats inna­tes, però desen­ga­nyem-nos, sense l'esforç tam­poc hau­rien arri­bat enlloc. Que no els veiem pen­car no vol dir que no ho facin. El pro­blema de tot ple­gat rau en dos con­cep­tes: els ter­mi­nis i la paciència. Hem dei­xat de valo­rar els pro­jec­tes per a anys vista, en el llarg ter­mini. Demà pas­sat ja és massa tard. I a menys durada de l'esforç menys con­sistència i per­du­ra­bi­li­tat té la recom­pensa. Fins i tot, mol­tes vega­des no tenim la paciència per fer aquest tre­ball abso­lu­ta­ment neces­sari i inten­tem escurçar-lo o esqui­var-lo pen­sant només en el premi. Aquí comença a sor­gir el pro­blema amb majúscu­les, que fa que ens per­dem en la pit­jor de les con­fu­si­ons. La de no enten­dre que l'esforç, l'apre­nen­tatge, la dedi­cació són un fi per ells matei­xos, no els mit­jans. Si inte­ri­o­rit­zem això esta­rem pre­pa­rats per afron­tar sense defa­llir un pro­jecte de vida. I quan ens pre­sen­tem a la línia d'arri­bada ens ado­na­rem que la recom­pensa no ens espera, ja sabrem que l'hem dis­fru­tat durant el tra­jecte: amb el que hem après, amb el hem com­par­tit amb els altres i tas­ta­rem la satis­facció de no haver aban­do­nat en la pri­mera etapa, de no haver cai­gut atra­pats pels encants de la super­fi­ci­a­li­tat i la man­dra.