Teatre de l'absurd

Ben pen­sat i apa­mat, ara resulta que tenen una part de raó els de l'argot. Els de l'argot són els politòlegs. Una fauna inqui­eta i pre­te­sa­ment espe­ci­a­lit­zada que s'ha impo­sat en la política nos­tra de cada dia per fer-se útils. Fer-se útils vol dir traure'n pro­fit. Cre­matístic o de pres­tigi. Aquests senyors veuen la política com una funció de tea­tre total. Es refe­rei­xen als “actors”, a l'“esce­nari”, i en menys mesura, a la pla­tea i a les bam­bo­li­nes. Els de la pla­tea, fila set, són ells. I els de les bam­bo­li­nes, encara més. També par­len, obses­sius, del “relat”. Hau­rien de dir-ne “text” o “guió”. Petita dra­matúrgia, la nos­tra. I tenen raó perquè la política espa­nyola i la cata­lana són tea­tre, en efecte, però de l'absurd. Gran Ionescu. Ionesco, allà. És abso­lu­ta­ment absurd el drama que vivim. D'un cos­tat, a Espa­nya, els mala­ba­ris­mes s'han fet inex­pli­ca­bles. Ningú entén res. Mari­ano Rajoy, Albert Rivera, Pedro Sánchez i Pablo Igle­sias són uns per­fec­tes his­triònics que avan­cen un final d'obra cala­mitós. Hi haurà govern a Espa­nya, però no ara, després d'elec­ci­ons. I la farsa aca­barà amb el senyor Rajoy diri­gint la funció, el senyor Rivera dema­nant les entra­des i els senyors Sánchez i Igle­sias venent pipes i tra­mus­sos. Bombón helado! A Cata­lu­nya el sai­net sub­al­tern hau­ria de por­tar cap a un nou local. La com­pa­nyia vol ser-ne pro­pietària. Ja ho veu­rem. Perquè, a l'hora de la veri­tat, sem­bla que els encanti l'arren­da­ment. Pagar a l'amo del local allò que no recap­ten amb les entra­des.