Estats d'ànim

Men­tre a Madrid s'entre­te­nen amb una inves­ti­dura tan inver­sem­blant com pos­si­ble, aquí els dies i les set­ma­nes van pas­sant i el ter­mini dels divuit mesos és cada cop més a prop. Els estats d'ànim no són els matei­xos que en altres moments del procés. Un cert desànim es palpa en l'ambi­ent. La gent de base, la soci­e­tat civil, fa molt de temps que està en tensió, i ha fet tot el que feia falta i més per arri­bar a l'esce­nari que tenim avui, amb una majo­ria abso­luta inde­pen­den­tista al Par­la­ment. Per això costa tant de pair que no es vegin avenços con­crets cap a la inde­pendència, més encara quan Espa­nya con­ti­nua ero­si­o­nant l'auto­go­vern català fins a gai­rebé bui­dar-lo com­ple­ta­ment, un objec­tiu que de vega­des sem­bla que l'Estat té més a prop que no pas Cata­lu­nya la inde­pendència.

Tan­ma­teix cal man­te­nir la calma i la con­fiança. “Els temps del car­rer i els del Par­la­ment són dife­rents”, em deia un dipu­tat inde­pen­den­tista gens sos­pitós de voler man­te­nir l'statu quo. La república és un fruit que cal collir quan està madur, no pas abans ni després. L'opti­misme que ens ha acom­pa­nyat a cada diada, a cada mani­fes­tació, a cada con­vo­catòria elec­to­ral, l'hem de man­te­nir ben viu. Hem encar­re­gat una feina als dipu­tats inde­pen­den­tis­tes i hem posat un ter­mini apro­xi­mat de divuit mesos. Dei­xem-los fer la seva feina, sense posar-nos ner­vi­o­sos. Hi som més a prop que mai. Això sor­tirà bé.