Aventures de l'exposició (2)

Diu­menge pas­sat vaig expli­car la història des­co­ne­guda de l'assen­tada Expo­sició de Flors a Girona als anys setanta. Mun­tada des del prin­cipi amb altres idees i fina­li­tats per ins­ti­tu­ci­ons falan­gis­tes, va estar diri­gida per la dele­gada pro­vin­cial de la Sección Feme­nina de FET y de las JONS, la senyora Maria Cobarsí. Una dona sol­tera, de mit­jana edat, filla d'uns ter­ra­ti­nents de Vilobí d'Onyar. Culta –tenia estu­dis comer­ci­als–, lle­gida i tre­ba­lla­dora, “viuda de José Anto­nio”, deia ella sense immu­tar-se i no pas fent broma. Devia fer la seva feina molt bé, perquè vegeu si no: la dele­gada naci­o­nal de la Sección Feme­nina, Pilar Primo de Rivera, va pre­si­dir a Sant Feliu de Guíxols una con­venció naci­o­nal de dele­ga­des ter­ri­to­ri­als, i la seva secretària va fer saber a les auto­ri­tats de Girona el prec, (prec?) d'una visita. El pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç em demanà que el subs­tituís. Cap pro­blema. En donar-me a conèixer, em cridà i amb veu aflau­tada digué de cor­re­guda: “¿Eres de Gerona? ¿Eres falan­gista, ver­dad? ¿Eres católico?, claro. ¿Cono­ces a nues­tra dele­gada Maria?” Li vaig con­tes­tar amb el mateix estil de qua­tre en qua­tre. “Doña Pilar: No, no, no y no.” Va fer el sord i digué solemne: “Maria es la mejor dele­gada que tene­mos en España!” Vaig pen­sar: si sabés que fa prop d'un any que resta reti­rada al seu poble!

L'hivern del 1977 l'asso­ci­ació pro­gressà. Sols fun­cionà la visita pri­vada i una bona pre­pa­ració per expli­car el que jo creia que con­ve­nia a Girona i als giro­nins. Pesos pesants de l'expo­sició s'hi inte­gra­ren. Així ho feren les senyo­res de Tarrés, Cam­pis­tol, Anita Claret, Pinós, vda. Llo­bet, Bachs, vda. Claret, Fran­quet i d'altres. D'homes, hom podia comp­tar amb n'Eulogi Bor­das, Jordi Car­re­ras i altres jar­di­ners de la ciu­tat i pobles pro­pers. Ah! I en Josep Tarrés. Hi havia gran pre­o­cu­pació per tres coses: a) D'on sor­ti­rien els diners? b) Seríem prou per bas­tir l'Expo­sició? i c) Si n'hi havia, qui empi­tra­ria el dèficit? De raó en tenien, però, per altra banda, les dues enti­tats finan­ce­res a les quals vaig acu­dir em digue­ren que ens dona­rien totes les faci­li­tats per redi­mir-ho. Ho varen dir, però no escriure. No hi hagué neces­si­tat! L'hivern del 77/78 va ser pun­ter. Si no s'hagués acon­se­guit seguir enda­vant, tot i les grans difi­cul­tats, i el 1978 no hagués reprès el seu tram defi­ni­tiu de cara al futur, l'èxit d'avui no exis­ti­ria. Jo tenia una visió futura impor­tant, tot i que no tant com ha estat.

El 1978, l'expo­sició no va ser ni millor ni pit­jor que les ante­ri­ors. Es volia demos­trar a Girona que hi havia prou per­so­nes per con­ti­nuar-la, tot i les deser­ci­ons. Als que recla­ma­ven l'ante­rior direc­tora i als que no la volien més –cap res­tava ins­crit a l'Asso­ci­ació Amics de les Flors– els demostràrem que no hi ha ningú impres­cin­di­ble, ni en un sen­tit ni en l'altre. Diu­menge vinent trac­taré d'expli­car en què s'han basat les claus de l'èxit, que algú s'atri­bu­eix, quan no sap en abso­lut ni el que diu ni de què parla!