Víctimes

Sóc dels que pen­sen que, vis­tos els nos­tres drets naci­o­nals, els cata­lans tenim prou argu­ments per, de tant en tant, fer-nos les vícti­mes. Però em sem­bla una mala pràctica quan l'hem con­ver­tida en estratègia de país i no com a queixa o lament pun­tual. Per això em fa posar els pèls de punta sen­tir Artur Mas fent les com­pa­ra­ci­ons que feia dijous a la nit. El líder de CiU va com­pa­rar les crítiques que s'estan fent aquests dies a la coa­lició pels con­ve­nis de la Fun­dació Trias Far­gas amb el Palau de Millet amb el cas de Banca Cata­lana. «Allò va ser duríssim (...) i ara estem en una situ­ació equi­va­lent.» Mas es fa la víctima i a mi em sem­bla que aquesta és una mala estratègia. Mala­ment rai quan comen­ces a par­lar de com­plots i veus atacs i fan­tas­mes arreu. Que el tri­par­tit s'està abo­nant con­tra CiU? Que fan ser­vir tots els meca­nis­mes haguts i per haver per bur­xar-los la ferida? És evi­dent. Però fer-se la víctima, ja ho hem vist amb els anys, no porta enlloc. La política és un joc brut, senyor Mas, no li ho des­co­briré pas jo. I ja se sap: si no vols pols, no vagis a l'era.